CONTRA LA FE EN GENERAL 1.4.24

Jesucrist va morir i després va ressuscitar per redimir els pecats del món. No entenc gaire bé el que vol dir això. Bé, no ho entenc per a res, i menys tenint en compte la història dels darrers dos mil anys. Estic en bona companyia. Vegeu aquesta cita de Bertrand Russell: “Hi ha alguna cosa una mica estranya per a mi sobre les valoracions ètiques dels que pensen que una deïtat omnipotent, omniscient i benvolent, després de preparar el terreny durant molts milions d'anys amb nebuloses sense vida, es consideraria adequadament recompensada amb l'eventual aparició de Hitler i Stalin i la bomba d'hidrogen”. Però si ni jo, ni Russell, ni uns quants més enxampem això de la religió, potser és problema nostre. Si no ens limitéssim a allò lògic i visible, si tinguéssim fe, la santa fe, ho veuríem tot més clar. Tot. O això m'han dit els creients sempre, començant pels meus pares i els capellans a l'escola.

Això no és un preàmbul per ballestrejar contra la religió, escriu John Carlin, però sí per ballestrejar contra la fe en general: creure en coses, siguin les que siguin, sense raó. No m'apunto als que diuen que la religió ha estat la principal causa dels grans mals de la humanitat, perquè penso que sense ella haguéssim trobat altres pretextos per fer el mateix. De fet, les dues grans ideologies que van causar tant horror al segle XX negaven l'existència de Déu i el confort de la vida després de la mort. Però heus aquí el punt. El que tenen en comú la religió celestial i la ideologia terrenal és l'hàbit mental de la fe. Aquí rau el mal. Vet aquí Satanàs. La fe en totes les manifestacions ha estat la causa dels pecats més atroços contra la humanitat. Desapareix la fe i s'obre el camí cap a la redempció. Aquí a la Terra, dic.

La meva guia no és un déu invisible. La meva guia és l'home que he citat fa un moment, Bertrand Russell, que fou filòsof, matemàtic i activista polític. Va viure de 1872 a 1970, però les seves dites no caduquen. Per això elegeixo aquest dia, etern per a tants, per compartir una breu selecció de l'evangeli segons Sant Bertrand, començant amb els seus manaments, la seva variant secular de la santíssima trinitat.

“Tres passions, simples, però aclaparadorament fortes, han governat la meva vida”, va declarar Russell poc abans de morir. "L'anhel d'amor, la recerca del coneixement i una pena insuportable pel patiment de l'ésser humà". Conseqüent en tot, Russell va tenir diversos amors durant els seus 97 anys de vida, va aprofundir com pocs en els llibres i en la ciència, va ser empresonat per negar-se a combatre a la I Guerra Mundial, va ser horroritzat testimoni de Hitler, Stalin i Mao, i va liderar protestes contra la guerra del Vietnam, l'expulsió dels palestins de les terres i l'armament nuclear. Avui estaria al carrer denunciant Putin, Trump i Netanyahu.

“No suporto la idea –va dir– que milions de persones puguin morir en agonia sols, únicament, perquè els governants del món són estúpids i malvats”. I perquè milions hi creuen. En contra de la fe, va dir Russell, hi ha el dubte. “El gran problema del món és que els necis i els fanàtics sempre estan tan segurs de si mateixos, mentre que les persones més sàvies estan plenes de dubtes”. Estenia el pensament crític a tot, sense excloure les seves pròpies idees polítiques, que definia com a liberals d'esquerres. "L'essència de l'enfocament liberal no rau en quines opinions es mantenen, sinó com es mantenen: en lloc de mantenir-les dogmàticament, es mantenen temptativament i amb la consciència que noves evidències poden portar en qualsevol moment al seu abandonament", ha assenyalat. Així va ser la seva experiència amb el marxisme leninisme. “Vaig anar a Rússia sent comunista –va escriure–, però el contacte amb aquells que no tenen dubtes ha intensificat mil vegades els meus propis dubtes, no pel que fa al comunisme en si mateix, sinó pel que fa a la saviesa d'aferrar-se a una creença tan fermament que per ella els homes estiguin disposats a infligir misèria generalitzada”.

Coincideixo sense reserves amb Bertrand Russell que “témer l'amor és témer la vida” I va afegir: “Abans d'anar a Rússia, imaginava que presenciaria un experiment interessant en una nova forma de govern representatiu. Vaig veure un experiment interessant, però no en govern representatiu”. Més tard va canviar d'opinió sobre el comunisme i el veredicte sobre Marx va ser demolidor: “Si una filosofia pretén portar felicitat, hauria d'estar inspirada en sentiments bondadosos. Marx fingia que volia la felicitat del proletariat; allò que realment volia era la infelicitat de la burgesia”.

Tant els grans pensadors com els líders polítics com tots tenim com a motor principal no la bondat ni la millora de l'espècie humana, pensava Russell, sinó la vanitat. “A penes és possible exagerar la influència de la vanitat en tot... des del nen de tres anys fins al potentat davant del nas del qual tremola el món. La humanitat ha comès fins i tot la impietat d'atribuir desitjos similars a la deïtat, a qui imaginen àvida de lloances contínues”. En una vena similar, Russell va dir: “Observo que una gran part de la raça humana no creu en Déu i no pateix cap càstig visible com a conseqüència. I si hi hagués un Déu, em sembla molt poc probable que tingués una vanitat tan fràgil per ofendre's per aquells que dubten de la seva existència”. Jo goso tenir els meus dubtes amb Russell. És més antireligiós que jo. “Els darrers anys hi ha hagut una remor –va dir– que suggereix que m'he tornat menys contrari a l'ortodòxia religiosa del que solia ser. Aquest rumor manca totalment de fonament. Considero que totes les grans religions del món –budisme, hinduisme, cristianisme, islam i comunisme– són tan falses com perjudicials”. D'acord amb això del comunisme, però per a mi no són sempre perjudicials les religions convencionals. He vist que, per a molts, tenen el seu valor com a consol al caos de la vida. Tampoc descarto, fidel a l'esperit de Russell, que jo pugui ser qui estigui equivocat.

Però estic amb ell sense reserves, i ho estaria Jesucrist també, en el primer dels seus tres manaments. “Témer l'amor és témer la vida”, va dir, i va afegir: “L'amor és savi, l'odi és neci. En aquest món, que s'està tornant cada cop més interconnectat… hem d'aprendre una mena de caritat i una mena de tolerància, que són absolutament vitals per a la continuació de la vida humana en aquest planeta”. Amén. 

Per cert, a vegades la fe pot moure muntanyes.