A les guerres d'avui hi ha debat sobre quan fer servir el terme. Però si hi ha algun lloc al mapa, -després de l'holocaust nazi-, on ningú no posa en dubte que es va perpetrar un genocidi va ser a Rwanda. Fa 30 anys de la massacre més cruel de la història recent. En poc més de dos mesos es va acabar amb la vida de gairebé un milió de tutsis a mans d'exaltats hutus. 100 dies va durar l'onada d'assassinats que va acabar amb gairebé l'11% de la població de Rwanda, a l'orient del continent africà, on vivien 7 milions de persones el 1994. D'abril a juliol d'aquell any, membres de l'ètnia tutsi van ser víctimes d'assassinats de forma planificada, sistemàtica i metòdica, a les mans de sectors radicals de l'ètnia hutu.

Tot i que la mort del president ruandès, Juvénal Habyarimana, la nit del 6 d'abril de 1994, va iniciar el genocidi, existia un conflicte més profund, les causes del qual es remunten al període colonial del segle XIX, quan els belgues tenien el control del país i van començar a classificar la població d'acord amb la seva ètnia. La inequitat en els beneficis lliurats a cadascuna va ocasionar les tensions. Als tutsis, que conformaven el 14% de la població, els van ser atorgats millors llocs de treball, per considerar que eren més semblants als europeus. Mentre que els hutus, majoria a Rwanda, van ser relegats a tasques menys cotitzades.

El 1962, Rwanda va declarar la seva independència i, enmig d'una comanda d'igualtat de drets, l'ètnia hutu va prendre el control polític del país. Més de deu anys després, el 1973, l'hutu Juvénal Habyarimana va arribar a la presidència mitjançant un cop d'estat. Les tensions interètniques seguien exacerbant-se, per aquesta raó el govern i la guerrilla del Front Patriòtic Ruandès (FPR), format per rebels tutsis, van signar un acord de pau, però la seva aplicació va estar endarrerida parcialment pel president Juvénal Habyarimana, els aliats del qual, Hutus extremistes de la Coalició per a la defensa de la República (CDR), no acceptaven els termes.

El 6 d'abril del 1994, un atemptat contra l'avió que transporta el president Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va acabar amb les seves vides. L'aeronau va ser impactada per un míssil mentre aterrava a l'aeroport de Kigali, capital de Rwanda. Aquella nit, van sorgir les primeres morts. L'assassinat de la primera ministra, Agathe Uwiligiyimana i de deu soldats belgues encarregats de la seva protecció, el 7 d'abril, va augmentar la ira d'extremistes hutus, que van iniciar una campanya que convidava a matar els tutsis i els que els protegissin.

S'estima que un milió de persones van ser assassinades i almenys 250.000 dones van ser violades. 95.000 nens van ser executats i prop de 400.000 van quedar orfes. Els mitjans de comunicació, i en especial la reconeguda emissora Radio Mil Collines, van servir com a instrument oficialista en transmetre cridats a matar tot aquell que fos membre de l'ètnia tutsi, a qui es referien com “escarabats”.

El 9 d'abril del 1994 va succeir la massacre de Gikondo, en què van ser assassinats més de cent tutsis refugiats en una església catòlica. El 18 d'abril del 1994, la Massacre de Kibuye va sumar 12.000 tutsis a les estadístiques de morts, van ser assassinats a l'estadi de Gatwaro on buscaven protecció.

El 21 d'abril, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar per unanimitat retirar les tropes del territori, reduint el nombre d'efectius de la seva missió de pau a Rwanda, de 2.500 a 250 aproximadament.

Del 28 al 30 d'abril, milers de refugiats van fugir a països veïns com Tanzània, Burundi i Zaire; territoris coneguts actualment com la República Democràtica del Congo. Per al maig del 1994, un 80% de les massacres ja havien estat perpetrades.

El 23 de juny, l'Organització de Nacions Unides va activar l'operació Turquesa, per tal de restablir l'ordre al país i mantenir una zona de protecció humanitària ubicada al sud-oest de Rwanda. Aquesta responsabilitat va ser lliurada a França, que anys després, va ser assenyalada de donar suport logístic als hutus a la massacre i de protegir el govern mitjançant l'operació. Finalment, al juliol de 1994, el Front Patriòtic Ruandès va derrotar les tropes governamentals conformades per extremistes hutus i pren el control del país donant fi al genocidi. Va ser format un govern d'unitat nacional amb Pasteur Bizimungo, membre de l'ètnia Hutu, com a president, i Paul Kagame, representant del poble tutsi, com a vicepresident. Kagame va ser elegit president de Rwanda pel partit 'Front Patriòtic Ruandès' l'any 2000, des de llavors ha governat la nació africana. Amb informació d'EFE, AFP i Reuters.