Imatge dels Carabinieri italians del taller on, en péssimes condicions laborals se fabricaven productes de pell per la marca Armani 

 AP - Josep Martí Blanch, a la vanguardia.cat

 - Storia della mia gente ( Historia de mi gente, Salamandra 2012) va guanyar el 2011 el premi Strega de novel·la, un dels més prestigiosos de la literatura italiana. Firmava el llibre Edoardo Nesi, un toscà vinculat familiarment a la que havia estat la pròspera indústria tèxtil de la Toscana. El text era la crònica de l’evaporació del món en el qual l’autor s’havia criat, forjat a través d’empreses de capital conegut i propietaris amb nom, cognoms i domicili coneguts. Com a contrapart, empleats que també significaven alguna cosa més que una anotació referida als costos de producció en un document Excel. El llibre, de lectura amarga, donava per liquidada aquella realitat a causa de les externalitats negatives de la globalització de primera i segona generació. Si la primera fase globalitzadora havia significat el trasllat de la producció a Àsia, principalment a la Xina; la segona es traduïa en la proliferació a la mateixa Toscana de tallers tèxtils en mans de ciutadans xinesos (alguns de legals, molts d’altres no), que clonaven els mètodes de fabricació i condicions laborals del seu país d’origen. Tot i que a costa d’infringir les lleis europees i italianes. Un dibuix precís de la condemna a mort del teixit productiu del qual Nesi n’era fill. Una empresa després de l’altra desfilant cap al cementiri de l’oblit per no poder competir en aquelles condicions de desigualtat. I amb la seva desaparició, l’inevitable esvaniment progressiu del contracte social construït sobre les cendres de la II Guerra Mundial. Sense el dramatisme ni la precisió literària d’El món d’ahir de Stefan Zweig, Storia della mia gente era també l’acta notarial d’un final d’època. A Itàlia, sí, però exportable a altres llocs del continent europeu.

Aquest llarg pròleg ve a tomb per l’escàndol majúscul que acaba de protagonitzar la firma italiana d’articles de luxe Armani i que afecta en particular Giorgio Armani Operations, el braç industrial de l’imperi familiar. Sabem des de divendres que bosses de mà, cinturons i qui sap quins productes més de la insigne firma són fabricats per esclaus xinesos en polígons industrials de la Llombardia. El cor de la vella Europa corcat per les pitjors pràctiques laborals que un és capaç d’imaginar en nom del luxe. Escrivim esclaus perquè això és qui és condemnat a viure en un taller de polígon amb jornades inacabables, dormint en matalassos que s’ocupen per torns, amb lavabos que compleixen també la funció de cuines i salaris que oscil·len entre els dos i els tres euros per hora. La divisió empresarial afectada per l’escàndol ha estat posada sota administració judicial pels tribunals milanesos.

El llibre d’Edoardo ­­Nesi descrivia ja el 2012 l’existència d’aquesta realitat. Dotze anys després l’escàndol Armani evidencia la incapacitat de les autoritats nacionals per a combatre eficaçment el naixement de societats paral·leles que operen al marge de la legalitat en sòl europeu i a la vista de qualsevol que tingui l’atreviment de mirar. Però evidencia alguna cosa més. La decadència moral d’una part de l’empresariat i la inexistència per la seva part de cap compromís amb la societat de la qual un dia van formar part i de la qual han decidit esqueixar-se per complet en favor únicament d’ells mateixos i la seva butxaca. La investigació dona per fet que l’empresa ara administrada judicialment era coneixedora de les pràctiques esclavistes i que fins i tot formen part d’una estratègia empresarial de creixement i rendibilitat concreta. Ara assistirem a la recurrent i eficaç tàctica del calamar: Culpabilitzar les subcontractes perquè la gran marca continuï lluint sense màcula com a icona del luxe i del gust refinat. A més, per a tranquil·litat d’Armani, la memòria col·lectiva és sempre més curta que la magnitud moral i pràctica d’aquests escàndols.

I una pregunta de fons: Quants polígons com el llombard hi ha repartits per Europa als que no ens atrevim a mirar? Alguns no ens queden tan lluny. I és fàcil endevinar que allà dins hi passen coses similars. Volíem colonitzar el món amb els nostres valors i resulta que tot just ens girem és el món qui ens colonitza a nosaltres. En tot cas, prenguin nota Armani i d’altres. La veritable marca de luxe continua sent, també avui dia, ser persona. Amb tot el que això ha de significar.