LA MÁQUINA DEL FANG

L'escriptor italià Umberto Eco passarà a la història per ser l'autor de la novel·la El nom de la rosa, però el seu llegat, especialment al seu país, va molt més enllà d'una novel·la que ja és un clàssic contemporani. Mort el 2016, Itàlia el va plorar com el seu intel·lectual més gran a la segona meitat del segle XX i les seves aportacions també en l'esfera política i dels mitjans de comunicació són incomptables. És el cas del terme màquina de fang, que avui és notícia a Espanya per ser l'expressió que utilitza el president del Govern, Pedro Sánchez, a la carta a la ciutadania per definir l'assetjament que està patint la seva dona i que el porta a plantejar-se si val la pena seguir al capdavant del càrrec. Així ho ha expressat Sánchez: “Sense cap rubor, el Sr. Feijóo i el Sr. Abascal, i els interessos que a ells els mouen, han posat en marxa el que el gran escriptor italià, Umberto Eco, va anomenar la màquina del fang. És a dir, tractar de deshumanitzar i deslegitimar l'adversari polític a través de denúncies tan escandaloses com falses”.

Abans de la seva mort, Eco va publicar una última novel·la, Número zero, que va tenir una important recepció al seu país i que constitueix una de les seves darreres grans contribucions al llenguatge polític. Home d'enorme experiència al camp periodístic, els darrers anys de la seva vida es va interessar especialment per l'ús de la premsa per a la destrucció de la imatge pública de rivals polítics. D'això anava la darrera novel·la: la història de Colonna, un periodista d'edat avançada i carrera erràtica que, contractat per un petit mitjà de comunicació, se suma a una redacció les pràctiques de la qual passen per difamar, construir muntatges i fer xantatge a membres del poder polític i econòmic per tal de fer-se un lloc en aquest mateix poder.

La novel·la s'endinsa en una fictícia redacció que difama i extorsiona la classe política italiana. Escrita com una paròdia mordaç i descarnada de les misèries del periodisme, la novel·la està ambientada el 1992, el mateix any de l'escàndol Tangentopoli, un cèlebre procés judicial (curiosament batejat també com 'Manos Limpias') que va destapar una trama política i econòmica de corrupció de llarg abast i que va commocionar l'opinió pública italiana. El fruit d'aquella operació, que va arrasar amb tota una generació política, va ser el primer govern de Silvio Berlusconi després de les eleccions de 1994. És a Número zero on Eco explora el concepte de la màquina de fang, que no és només la idea de publicar muntatges per destruir la reputació d'un rival polític, sinó que té un matís important: es tracta de comptar o fins i tot insinuar dades íntimes, per menors que semblin, i tractar de tombar el personatge en qüestió per assumptes privats i no per possibles corrupteles que hi hagi comès en la tasca política. En nombroses entrevistes de l'època, Eco mantenia que només amb la mera revelació d'aspectes de la vida personal n'hi havia prou per començar a crear una "ombra de sospita", i assenyalava que les xarxes socials, en tant que amplificadors d'aquestes petites "esquitxades de fang" podien anar minvant el prestigi de qualsevol. “Hi va haver un temps en què si no agradava un president, com Lincoln o Kennedy, el mataven –va mantenir Eco en una entrevista a la televisió italiana–. Amb Clinton es va mirar que feia al despatx oval o al llit. Des de llavors es va començar a assassinar presidents i rivals polítics amb la deslegitimació”.