Un idiota és un idiota. Dos idiotes són dos idiotes. Deu mil idiotes són un partit polític - Franz Kafka. 

És possible que els nostres polítics, en general, hagin esdevingut idiotes?, es pregunta Toni Segarra, tot i que sap que no és així. És més, jo diria que més aviat és al contrari, som tots nosaltres, o gairebé tots, els que som idiotes, en el sentit més etimològic, més grec, del terme. Idiota ve d'idiotes, paraula que designava el ciutadà privat, i per extensió, a qui no s'ocupava dels assumptes públics. Els grecs, com és sabut, valoraven en extrem la participació cívica, essencial per a la democràcia, i el terme va acabar designant l'inútil, el mancat d'ambició, l'egoista, l'ignorant, l'immadur. Potser som nosaltres, els que no passem de la queixa, els que seguim endavant malgrat aquest ambient crispat, com si no anés amb nosaltres, com si no fos greu. I potser no ho és, encara. Però ho serà. Tornar a la política, ser menys idiotes, exigiria triar els que no ens separen, els que no s'insulten, els que no difamen. Seria un pas. Però aquí ja tenim un problema irresoluble; a qui collons triem que sigui capaç de governar amb honestedat, sense separar, sense insultar, sense difamar. Només hi hauria una solució (impossible), que ningú anés a votar a les properes eleccions, però com que això no passarà, només ens queda aguantar-nos, instal·lats en la queixa permanent.