LA VIDA EN UN BLOC

S'atribueix al periodista Justin Hall l'honor de ser pioner del que entenem com un bloc, o blog. Quan Hall tenia vint anys i era un estudiant universitari va començar a exercitar-se en l'ús diari de la web, escrivint i navegant-hi, el que el va ajudar a desembarcar a l'equip de la coneguda revista Wired, una icona entre les publicacions dedicades a Internet. Tot i que s'han definit com diaris personals, el que s'ajusta inicialment a la realitat, els blocs es van diferenciar d'aquells, també des del principi, en dues qüestions crucials. 

La primera és que, mentre en un dietari clàssic les entrades i anotacions es produeixen en ordre cronològic, de més antigues a més recents, en un bloc s'inverteix aquest ordre, de manera que es consulta començant pel final, retrocedint en el temps a des d'allí. La segona, i molt més important, consisteix en que normalment els diaris personals estaven, i estan, dedicats a atresorar els secrets de la nostra identitat més profunda. Encara es venen a les papereries llibrets de fulls en blanc que es tanquen com caixes fortes amb pany i forrellat per tal que ningú tafanegi el que hi escriuen els nostres adolescents, diaris personals que qui més qui menys ha tafanejat. Per contra, els blocs van ser ideats per ser llegits, estan plens d'enllaços a altres blogs que els altres escriuen i, siguin quins siguin els valors que s'hi defensin o estiguin presents, la intimitat no forma part d'aquest elenc. Al contrari, es diu que hi ha una bona dosi d'exhibicionisme, de vegades sota l'excusa de la comunicació, en tota l'activitat que es desenvolupa a la xarxa. Se l'acusa també d'endogàmica, i en certa manera així és, tot i que, més aviat diria que conflueixen en els blocs una serie de persones compromesos en les coincidències, que es visiten i deixen comentaris entre ells, encara que haig de confessar que en aquest sentit, deixar comentaris, sóc un petit i negligent desastre. És una afinitat innata de L'ésser humà cercar complicitats, el dret de reunió traspassat a la xarxa, la idea de tribu, i els blocaires formem part d'una tribu. El bloc és també divulgació i compromís. Aquí ningú cobra i per tant no té el pensament ni les seves ideés censurades per la butxaca, i diria que cada vegada es desbarra menys i es raona més. 

De fet, un bloc és l'últim reducte de llibertat i honestedat informativa que queda, sempre dins la capacitat de cadascú, i sense tallar-se, lliurement la gent s'esplaia i diu la seva. Deu ser - entre altres coses - aquesta, una de les causes dels menys-teniment en general dels suposats professionals de la informació - els periodistes - que curiosament, molts d'ells tenen també el seu bloc. Com els polítics, que el tenen només quan els convé i pocs estan en actiu de manera permanent. El bloc, és també una eina que permet esbravar-se al ciutadà mitjà que molt té a dir i no sap com canalitzar a traves dels mitjans la seva opinió, a vegades el seu crit. I és cert que acabes caient en una certa per a no dir clara rutina i que a mida que s'allarga la vida del bloc cada vegada costa més que vols dir. 

Però això va ser uns anys després de que Hall comences a publicar la seva vida a Internet dia a dia, Encara faltava molt perquè apareguessin Twitter (X) o Facebook; és quan els blocs creats per Pyra Labs el 1999​ i adquirits per Google el 2003​, eren el 'rien va plus' de la modernitat tecnològica, però la seva actualitat va ser efímera, aviat varen ser superats pels esmentats twitter o Facebook La llista dels blocs oblidats des que vaig començar al 2006 és extensa, molt extensa. És el que hi ha, totes les novetats tecnològiques pateixen la síndrome Joaquin Murrieta, que ja està afectant a Facebook i Twitter, de clara capa caiguda, i ho farà també amb Instagram o Tit-Tok, que seran substituïts encara no sabem per què, però que també serà engolit per un altre avenç i així successivament. 

No sé, per a mi el bloc és una 'joie de vivre', una il·lusió diària i una manera d'esbravar-me, d'opinar sobre la majoria de les coses que no entenc ni en tinc idea, que és un dels esports nacionals, i al que de moment, m'hi segueixo dedicant, amb menys temps del que pugui semblar. Ja ho deia no sé qui: No només dels blocs viu l'home.