Quan soc a una església, sovint penso que fantàstica seria la religió si no hi hagués creients, si només hi hagués la inquietud religiosa de Déu de què ens parla l'orgue. E.M.Cioran.

Déu està molt interessat a controlar les veritats. De vegades un simple encongiment d'espatlles pot fer que totes se li enfonsin, ja que els pensaments ja fa temps que se les van soscavar. Si un cuc és capaç de sentir inquietuds metafísiques, també ell li treu la son. Pensar en Déu és un obstacle per al suïcidi, no pas per a la mort. Això no alleuja gens la foscor que haurà espantat Déu mentre es buscava el pols per por del no-res... Diuen que Diògenes es dedicava a falsificar moneda. Tot home que no cregui en la veritat absoluta té dret a falsificar qualsevol cosa. Si Diògenes hagués nascut després de Crist, hauria estat un sant. On ens pot portar l'admiració pels cínics i dos mil anys de cristianisme? A un Diògenes entendridor... Plató va dir de Diògenes que era un Sòcrates boig. Difícil ja resulta salvar Sòcrates,,,

Allò religiós no és una qüestió de contingut, sinó d'intensitat. Déu es concreta en els nostres moments febrils, de manera que el món on vivim es converteix en un excepcional objectiu de la sensibilitat religiosa pel fet que només podem reflexionar en els moments neutres. Sense febres no superem el camp de la percepció, és a dir, no veiem res. Els ulls només serveixen Déu quan no distingeixen els objectes; allò absolut tem a la individuació.

Si veritablement Déu, com a tal ser no existís, si les nostres debilitats primessin sobre les nostres resolucions i les nostres profunditats sobre els nostres exàmens, llavors per què preocupar-nos encara, si les nostres dificultats estarien ja resoltes, les nostres interrogacions suspeses i els nostres espants apaivagats? Seria massa fàcil. Tot absolut - personal o abstracte- és una forma d'escamotejar els problemes, i no només els problemes, sinó també la seva arrel, que no és altra que el pànic dels sentits.

Déu: caiguda perpendicular sobre el nostre esglai, salvació caient com un llamp enmig de les nostres recerques que cap esperança enganya, anul·lació sense pal·liatius del nostre orgull desconsolat i voluntàriament inconsolable, encaminament de l'individu per un atur de l'ànima per falta d'inquietuds. Què més renúncia que la fe? És cert que sense ella un s'endinsa en una infinitat de carrerons sense sortida. Però fins i tot sabent que no pot portar a res, que l'univers és només un subproducte de la nostra tristesa, per què sacrificaríem aquest plaer d'ensopegar i trencar-nos el cap contra la terra i el cel?. Les solucions que ens proposa la nostra covardia ancestral són les pitjors desercions al nostre deure de decència intel·lectual. Equivocar-se, viure i morir enganyats, vet aquí el que fan els homes. Però hi ha una dignitat que ens preserva de desaparèixer en Déu i que transforma tots els nostres instants en oracions que mai farem. - L'ocàs del pensament (1940) fragment  - Emil Michel Cioran,