El jutge de Barcelona Joaquín Aguirre ha decidit exculpar els Mossos d'Esquadra de la pèrdua d'un ull que va patir una noia durant les protestes per l'empresonament del raper Pablo Hasel 2021. En una interlocutòria, el magistrat no només descarrega de tota responsabilitat a la policia catalana, sinó que també considera que la noia ha de “carregar amb les conseqüències” d'haver acudit a uns aldarulls.

El retret que el magistrat realitza a la jove per haver-se, en paraules del jutge, “autoposat en perill”, ha indignat la família i la pròpia víctima, que ha escrit una carta de resposta. “Per al jutge la meva mutilació és considerada justa perquè jo m'hi vaig exposar. Això vol dir que no és segur sortir al carrer a manifestar-se?”, es lamenta la noia a la missiva que ha llegit el seu pare davant els mitjans.

La família ha comparegut per explicar el recurs d'apel·lació que tant l'acusació particular com la popular del centre Irídia han presentat contra l'arxiu del cas els tres mossos imputats (dos escopeters de foam i el seu superior jeràrquic).

Els fets es remunten al 16 de febrer del 2021. Els Mossos van disparar desenes de projectils de 'foam' per dispersar una manifestació a favor de Hasel que havia derivat en aldarulls. A la seva querella, la jove va recalcar que en el moment de la lesió es trobava al costat d'un grup de vianants i periodistes que van gravar els fets, “lluny” del cordó format pels antiavalots, a uns 20 metres, i “allunyada de la zona on es podrien produir llançaments que causessin un risc a la línia policial”. Per contra, el jutge retreu a la jove haver-se integrat en uns aldarulls que, segons el seu relat, van intentar “assaltar” una comissaria de la Policia, cosa que va provocar que els Mossos haguessin de disparar els projectils de 'foam'. El jutge no valora en la seva interlocutòria si la distància a què van disparar els agents es va ajustar als protocols ni si, com marquen les normes internes, van poder disparar per sobre de l'abdomen.

Se centra molt més el magistrat als aldarulls i el “llançament d'objectes perillosos” que van patir els agents. "Davant la incessant pluja d'objectes és impossible afinar el tir", considera el jutge, que retreu la jove "haver-se autocol·locat en situació de perill en veure's obligats els Mossos a repel·lir l'agressió contundent dels manifestants".

“El que de cap manera és esperable és que les forces policials no reaccionin davant una agressió tan greu i violenta com la que estaven patint, cosa que obliga la querellant a carregar amb les conseqüències de la seva autoposada en perill”, assevera el magistrat.

El jutge arriba a comparar els disturbis de Barcelona per Hasel amb la 'Kale Borroka': “Si aquests fets haguessin succeït al País Basc abans de la treva amb ETA, haguessin estat qualificats com a actes terroristes”. A la seva carta, la jove mutilada, que llavors tenia 19 anys, relata els danys psicològics patits a causa de la pèrdua de l'ull. “Vaig haver de reaprendre a menjar sola, vaig passar mesos al llit medicat i rebent cures”, assenyala. I prossegueix: “Va començar a fer-me fàstic mirar-me al mirall i vaig agafar complex que em miressin als ulls per si algú pogués adonar-se que ara sóc un monstre”. Denuncia l'afectada que des de llavors pateix estrès postraumàtic i atacs d'ansietat greus. Una “sense fi de traves”, com ho descriu ella, que considera que al jutge “li són igual”. “Hauré de continuar esperant més temps per intentar obtenir la justícia que mereixo”, tanca el text.

No es podia saber, la sentència de l'ínclit Juez Aguirre és un sense sentit. Des de quan un jutge és art i part i decideix sobre la presumpció dels fets. Però qui és el Jutge Aguirre: A Joaquín Aguirre, el més veterà dels que exerceixen a Barcelona, el fet que el catalanisme l'acusi, de manera més o menys vetllada, de ser un dels màxims exponents del que ara anomenen lawfare no és res de nou. Ve gairebé des de finals del segle passat. El que sí que és més nou és que ara l'independentisme atac a aquest curtidíssim magistrat nascut a Canàries el 1958 al crit de «prevaricador» des de la tribuna del Congrés dels Diputats per posar negre sobre blanc les relacions de Carles Puigdemont amb el Kremlin en vigílies de la votació de la llei d´amnistia.

No hi ha dubte que les noves invectives rebudes aquesta setmana l'han situat a l'olimp dels magistrats maleïts del secessionisme, a l'altar d'altres déus togats tan odiats com Manuel Marchena, Pablo Llarena o Manuel García Castellón. Però també és veritat que els més de 35 anys d'Aguirre al capdavant del Jutjat d'Instrucció número 1 de Barcelona, plens de clarobscurs, han estat gairebé sempre sota el focus mediàtic. Encara que probablement mai tant com aquesta vegada, quan el seu nom ha ressonat en totes les redaccions nacionals i europees després que arribés a llançar acusacions ratllanes amb l'alta traïció contra Puigdemont pels seus contactes el 2017 amb els serveis secrets de Moscou, a més de dirigents de la ultradreta alemanya i italiana, a la recerca suposadament de suports econòmics i militars per al procés. I això sabent que entrava de ple en l'estratègia de Vladímir Putin d'utilitzar Catalunya per «desestabilitzar» la UE.

La decisió del jutge, si més no poc ortodoxa, de revelar detalls d'aquests contactes amb suposats agents secrets russos en una entrevista en una televisió alemanya ha ajudat —i molt— a amplificar internacionalment encara més aquestes acusacions contra l'expresident. Però la veritat és que abans de la demolidora interlocutòria contra Puigdemont i la seva aparició a la cadena germànica ARD, Aguirre ja era considerat un capdavanter d'anticatalanisme pels cercles més radicals, sobretot arran de la fortíssima empenta que va imprimir a la instrucció del cas Negreira, sobre la presumpta corrupció arbitral a favor del FC Barcelona, quan el 30 de juny passat es va fer càrrec d'aquesta investigació un cop va marxar la professional de reforç del seu jutjat que fins aleshores havia portat la causa. Quan Aguirre va agafar les regnes, el sumari va fer un gir radical, imputant el mateix club català i Joan Laporta, icona del secessionisme a l'esport, i obrint una peça per investigar els suposats suborns pagats pel Barça.

Els seus amics i defensors aplaudeixen la seva audàcia i la seva determinació de no arredar-se davant dels poderosos. No va tenir por —recorden— quan en un dels seus primers casos a Barcelona va destapar un frau enorme per evitar la mili en què estaven involucrades algunes de les famílies més acomodades de la Ciutat Comtal, moltes a l'esfera de CiU, que van pagar quantitats milionàries per evitar que els seus fills haguessin de fer el servei militar obligatori que ja llavors donava els seus darrers cops de cua.

Tampoc no es va arronsar —afegeixen— quan va posar al punt de mira el llavors totpoderós empresari Javier de la Rosa per haver-se apropiat de 68 milions d'euros d'accionistes del projecte de Grand Tibidabo entre els anys 1991 i 1994. L'estreta i fosca relació de De la Rosa i Jordi Pujol no el va apartar mai del seu objectiu d'aconseguir una condemna per a l'empresari, tal com va aconseguir, ni d'empresonar-lo el 1994. Tampoc li va tremolar el pols en imputar en aquest mateix sumari Manuel Prado i Colón de Carvajal, íntim amic de Joan Carles I.

Però no tot han estat èxit. Els seus enemics li retreuen que eternitza sense motiu les instruccions. De fet, el cas sobre la suposada ingerència russa deriva en realitat d'una causa de corrupció de càrrecs de Convergència a la Diputació de Barcelona oberta el 2016 i els imputats dels quals no tenen ni data per seure a la banqueta. Als mitjans judicials barcelonins encara no tenen per oblidar la «catastròfica» i «estrambòtica» instrucció d?un altre dels seus sumaris més mediàtics, el 'cas Macedònia', sobre una presumpta xarxa corrupta de confidents policials destapada el 2010. Aquella investigació, després de gairebé 13 anys d'instrucció inacabada, va acabar amb tots els agents involucrats (mossos, guàrdies civils i agents de la Policia Nacional) i els seus confidents exonerats i amb els 'narcs' condemnats a mínimes penes pactades amb la Fiscalia que els van permetre esquivar la presó.

En el marc d'aquest sumari, Aguirre va ordenar una de les actuacions més controvertides de la seva carrera: un aparatós registre el 16 de juliol del 2012 a la seu central dels Mossos d'Esquadra, el complex policial Egara, a Sabadell, per endur-se les enregistraments de la llavors molt reputada Divisió de Recerca Criminal, al comandament llavors de l'intendent Josep Lluís Trapero, que es convertiria en un rostre popular per la investigació dels atemptats gihadistes del 17-A i durant els moments més crítics del procés. Aquell sonor aplanament es va saldar amb més soroll que nous. I no només això, sinó que va acabar només mesos després com una acció de referència per a l'anomenada policia patriòtica, la camarilla policial creada al si del Ministeri de l'Interior que dirigia Jorge Fernández Díaz per actuar contra rivals polítics. En una conversa a l'octubre del 2013 entre Villarejo i un dels seus homes de confiança, el comissari en cap de la Unitat d'Afers Interns, Marcelino Martín Blas, aquest li va assegurar que Aguirre estava com «un esquellot» i que «es comenci en coses que són impossibles» com el registre de la caserna dels agents catalans; i Villarejo li va respondre que, més enllà de les rareses de l'instructor, «cal dir-li que sí per fotre els Mossos», alhora que es va felicitar perquè a l'aplanament s'havia registrat «tot el sistema dels Mossos». «¡Què més vols!», va exclamar Villarejo, mentre recomanava al capitost de la policia patriòtica ser compressiu amb les peticions del jutge Aguirre perquè «ens interessa». Aquestes dues paraules encara ressonen a l'imaginari independentista cada vegada que surt a la palestra qualsevol resolució del titular del Jutjat d'Instrucció 1 de Barcelona, enemic íntim de Trapero. Un Trapero al qual, no obstant, mai no va arribar a imputar. Es Aguirre en estat pur, Aguirre o la cólera de dos, dels dos sants collons que té el senyor magistrat.  Menys mal que aviat es retira.