"L'ateisme és un terme que ni tan sols hauria d'existir. L'ateisme no és res més que la protesta manifestada per la gent raonable en presència del dogma religiós. L'ateu és simplement una persona que creu que els que afirmen no dubtar mai de l'existència de Déu són els que estan obligats a presentar proves de la seva existència i de la seva benevolència, considerant la destrucció implacable d'éssers humans innocents de què som testimonis diari al món.

És inevitable preguntar-se com n'és d'enorme i ha de ser una catàstrofe perquè sacsegi la fe del món. L'Holocaust nazi no ho va fer. Tampoc el genocidi de Rwanda, encara que hi hagués sacerdots armats amb matxets entre els autors. Cinc-cents milions de persones van morir de verola al segle XX, molts nens. Els camins de Déu són inescrutables diuen. Sembla que qualsevol fet, no importa com sigui de desgraciat, pot ser compatible amb la fe religiosa. En els assumptes de la fe, hem perdut qualsevol mena de contacte amb la realitat. Ara vivim l'exemple tràgic de l'Estat genocida d'Israel contra el poble palestí i la infinitat de guerres, promogudes per l'ésser humà i que si existís un Déu benvolent no podria consentir. És absurd suggerir, com fan els religiosos moderats, que un ésser humà racional pugui creure en Déu simplement perquè aquesta creença el fa feliç, perquè alleuja la por de la mort o perquè atorga sentit a la seva vida. El que és absurd es fa obvi en el moment en què canviem la noció de Déu per alguna altra proposició de consol. Les persones de fe afirmen que Déu no és responsable del patiment humà, però la incoherència sorgeix quan afirma que Déu és alhora omniscient i omnipotent. Si Déu existeix, no pot fer res per aturar les calamitats més terribles o no es preocupa per fer-ho. Déu, per tant, és impotent o malvat. Alguns diuen que Déu no pot ser jutjat per les simples normes humanes de moralitat. Però les normes humanes de moralitat són precisament les que els fidels fan servir, en primer lloc, per establir la bondat de Déu. I qualsevol Déu que es preocupi per una cosa tan trivial com el matrimoni gai, o el nom pel qual els fidels s'hi dirigeixen durant el prec, no és tan inescrutable com sembla. Si existís, el Déu d'Abraham seria força menyspreable: no només seria indigne de la immensitat de la creació, sinó que seria indigne fins i tot del propi ésser humà. L'objectiu de la civilització no pot ser la tolerància mútua ni la irracionalitat manifesta. Tot i que tots els partidaris del discurs religiós liberal han acordat passar de puntetes per aquells punts en què les seves visions del món xoquen frontalment, aquests mateixos punts continuaran sent fonts de conflicte perpetu per als seus correligionaris. La correcció política, doncs, no ofereix una base duradora per a la cooperació humana. Si la guerra religiosa s'ha de fer inconcebible per a nosaltres, de la mateixa manera que ja ho són l'esclavatge i el canibalisme, això només serà possible si prescindim de tots els dogmes de fe. Auschwitz, el Gulag i els camps de la mort no són exemples del que passa quan la gent es fa massa crítica amb les creences injustificades; al contrari, aquests horrors són un testimoni dels perills que comporta no pensar prou críticament sobre ideologies seculars específiques. Val més dir que un argument racional contra la fe religiosa no és un argument per abraçar cegament l'ateisme com a dogma. El problema exposat per l'ateu no és altre que el problema del dogma mateix. No hi ha cap societat en la història escrita que hagi patit perquè la seva gent es tornés massa raonable. Sóc ateu perquè és la base per a un humanisme allunyat de dogmes i opressions. Entre la fe en un déu impossible, trio la humanitat imperfecta, lliure d'històries sagrades, de religions i sectes dominadores. Allò que ens caracteritza als ateus, no és tant la difusió de la idea –cosa que queda en l'àmbit del que és íntim i personal–, sinó la defensa del laïcisme: una societat sense lligams d'índole religiós, en llibertat i en igualtat de condicions i oportunitats. La consciència social i la política unides per al benestar general. La religió no es pot convertir en creença provada i veritat inamovible, a través del poder institucional. La fe religiosa, al cap ia la fi, és l'acte de deixar de raonar. Sóc ateu perquè la raó és el màxim atribut de l'ésser humà. La fe religiosa és un obstacle poderós al diàleg. La religió no és res més que l'àrea del nostre discurs en què la gent es protegeix sistemàticament de l'exigència d'aportar proves en defensa de les seves creences sostingudes fermament. El pensament lliure no s'atura mai davant del fetitxisme. Ha arribat el moment de convergir en una societat, que es concreti en una conspiració lúcida i efectiva contra tota mena d'irracionalisme". 

Aquesta reflexió de Víctor Arrogante sobre la religió, déu i la fe, és molt interessant, però em crea algun dubte. Si no som capaços els ateus d'entendre, de comprendre que hi ha gent que té fe, que viu en la fe i de la fe, no sé fins a quin punt podem criticar a Déu i la seva religió, perquè el secret és que no hi ha secret, es té fe o no s'en té, no hi ha termes mitjans. I després, no necessàriament totes les guerres tota la violència és generada per la religió, matar per matar sense motiu, raó, ni cap penediment és inherent a l'home. El comunisme pacífic el que es diu pacífic no ho era, i porta la motxilla plena de cadàvers sense l'excusa de justificar les seves atrocitats en nom d'un déu. El problema no és Déu, el problema és l'home. El tema és complex, però l'aportació d'Arrogante fa pensar, i cal tenir el seu pensament en compte, encara que no s'hi estigui d'acord, i això passa també amb el concepte de la religió, Déu i la fe, que també cal tenir en compte i respectar, encara que tampoc si estigui d'acord.