Alguns titulars recents ens adverteixen de la necessitat que els països europeus acceptin, d’una vegada i per sempre, que fan falta immigrants. No fa massa, a les pàgines d’Economia de la vanguardia (1/V/ 2024) es publicava la notícia que al nostre país i per als pròxims trenta anys el Banc d’Espanya veu necessaris més de 24 milions d’immigrants per sostenir les pensions, escriu Carme Riera. Tal vegada ara, alertats per una institució tan fonamental com és el Banc d’Espanya, les autoritats d’aquí i també per descomptat les europees, coneixedores de les mancances de mà d’obra del continent sense necessitat que els ho adverteixi cap entitat espanyola, es posaran les piles i optaran per una política que impliqui legislar d’una manera més huma­nitària, encara que sigui per mor de les necessitats econòmiques d’una Europa cada vegada més envellida, a vegades fins i tot senil, amb facultats mentals arterioescleròtiques, incapaç de veure la realitat i, si la veu, d’acceptar-la.

Sovint em pregunto si els ciutadans europeus, els països dels quals pertanyen a la comunitat de la bandera blava i les estrelles des d’antic, això és des dels inicis, com Alemanya, França o Bèlgica, o des d’una mica més tard, com Espanya i Portugal, no ens adonem que el món, i en conseqüència el nostre territori, és de tots, no només nostre. L’anomenat espai Schengen, que facilita que al voltant de 420 milions de persones puguin moure’s lliurement sense haver d’ensenyar ni tan sols un passaport en passar d’un país a un altre, sense controls fronterers de cap mena, és un luxe per a ciutadans de primera classe, alemanys, austríacs, belgues, espanyols, francesos, italians, danesos, grecs, etcètera, i així fins als vint-i-set països. Però no per als ciutadans de segona i tercera categoria, procedents d’Àfrica, Orient o l’Amèrica Llatina, als quals se’ls exigeixen visats i passaports en regla. Ja sé que la suposada protecció dels ciu­tadans implica que els governs prenguin mesures­ perquè no entrin als seus territoris terroristes disposats a provocar una massacre, narcotraficants o mafiosos de tota mena, encara que precisament aquests són els que sempre saben com fer-ho i acaben per colar­-se.

Els qui defensen que el pas franc ha de ser restrictiu, que obrir fronteres a tots és accedir al fet que proliferi la immigració il·legal, solen ser els qui defensen a punyades i escabellades els privilegis que atorga pertànyer a les na­cions europees esgrimint que la civilització del Vell Continent està en perill i pot ser arrasada amb l’arribada d’aquests nous bàrbars, sense adonar-se que els bàrbars viuen dins, pertanyen a Europa, no venen de fora. Davant el panorama d’unes nacions envellides, on el nombre d’animals de companyia sol superar el de nens –basta recórrer alguns barris de les nostres ciutats per observar-ho, encara que també hi hagi altres dades que permetin constatar-ho–, empobrides demogràficament, és necessari canviar les regles sobre immigració que regeixen a Europa per flexibilitzar-les.  Pel que fa als immigrants que ja són aquí, als quals no es deportarà per l’alt cost que això suposa, és urgent que s’escurcin els terminis que els permetin obtenir papers i se’ls donin cursos de formació en els diversos oficis mancats de mà d’obra perquè, com més aviat millor, resultin rendibles al país on han arribat. Si els plau, estimats governants, oblidin la qüestió moral, pensin només en l’econòmica. Ja ho saben: “És l’economia, estúpid”.