Pensava anit en les eleccions d'ahir i en les passades. Tant de temps per arribar al mateix lloc de partida. Tot va començar amb la cançó enfadosa de la reivindicació de fa 17 anys, (un dos de desembre de 2007) reclamant millores al servei de Rodalies, que ja fa 17 anys era un desastre, i ja es veu arran dels fets d'ahir, que disset anys després seguim igual. Però que és la cançó enfadosa?. Doncs un costum que s'ha perdut gairebé del tot, és la cançó enfadosa, que quan jo era menut tenia molt de predicament, de la mateixa manera que hi habia els 'travallengua' que també s'han perdut.

Aquesta tira del gran Batllori de 2 de desembre de 2007 és terrible, som on érem fa 17 anys. la vanguardia.com.

D'acord que la cançó enfadosa no aportava res ni tenia cap més altre valor que el sonsonet de la cançó enfadosa i l'habilitat verbal a l'hora de dir alló de: 
El picaporte de mi puerta está desempicaporteado, ¿quién lo desempicaporteará? el desempicaporteador que lo desempicaportique, buen desempicaporteador serà..., o quelcom similar que ja m'he travat la llengua. Us deixo dos o tres exemples de cançó enfadosa:

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

Salí de La Habana un día, camino a Santa Fe,
y en el camino encontré un letrero que decía...

*
Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang,
i en el rulé, se li  va fer,
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang, 
i en el rulé, se li va fer, 
un gros forat que ell es tapava amb un paper...

*

i potser els més pesats de tots podrien ser aquests dos:

Yo sé, Yo sé, yo sé la manera
de dar, de dar, la lata a cualquiera... etc etc

 ma endins s'en va la barca
mar endins el pescador... etc etc

i així fins que o calla qui brama això, o directament l'elimines de la faç de la terra per pesat.

L'origen segons he trobat de la cançó de l'enfadós, podria ser aquest: La cosa anava així: el nen o la nena es posaven al costat de l'àvia, que estava asseguda, cosint. Li demanava que li expliqués un conte i l'àvia que, en aquell moment, no en tenia gaires ganes, proposava:

      - Vols que et canti la cançó enfadosa? 
I el nen deia:
     - Sí.
Llavors l'àvia feia: 
     - Jo no t'he pas dit "sí" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.
I el nen:
     - Canta àvia.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Canta àvia" sinó si vols que et cantí la cançó enfadosa.
I el nen:
     - Vinga!.
I l'àvia:
     - Jo no t'he pas dit "Vinga!" sinó si vols que et canti la cançó enfadosa.

Això podia durar tant com la paciència del nen esperant un conte que mai no arribava. Per això era "cançó" i era "enfadosa". Era llarg i feia enfadar: això és la cançó enfadosa o la cançó de l'enfadós en el seu inici.