El diumenge van succeir moltes coses, però la més rellevant és que la ciutadania va lliurar el certificat oficial de la presumpta defunció del procés. L'independentisme per descomptat no mor, però sí que ho fa la seva mística. Puigdemont creix en escons, però ni tan sols absorbeix tota la caiguda d'Esquerra, perd el plebiscit que ell mateix es va autoimposar contra el PSC, i es desfà la llegenda del president restituït. La desfeta d'Esquerra és doble, perquè es dessagna doblement per l'esquerra i pel flanc de l'independentisme militant, que la castiga sense pietat. El resultat és que després del desastre, el sobiranisme perd gairebé un milió de vots respecte al 2017, i es tanca així el relat dominant de l'última dècada. S'han acabat els dies històrics, l'unilateralisme, la pretesa majoria del 52%, les DUI que mai no han estat, el referèndum, l'acord de claredat i tota la infinitat de trucs de màgia que han marcat els últims anys de la política catalana. 

Salvador Illa celebrant el resultat de las elecciones a Catalunya a la seu del PSC, a Barcelona  Emilio Morenatti / Ap-LaPresse. La vanguardia.

El nacionalisme català no va arribar ahir a la majoria absoluta per primera vegada des de les llunyanes eleccions del 1984. Aquesta és la dada. Suficient perquè el PSC aconseguís la victòria en nombre de vots i en percentatge, cosa que tampoc havia passat mai. Salvador Illa es va afanyar ahir a la nit a destacar com a factor determinant d'aquest èxit la política de mà estesa de Pedro Sánchez per normalitzar la vida política catalana. Hi haurà temps per reflexionar, però és clar que l'independentisme sempre va aconseguir els seus millors resultats quan la resposta del Govern central va ser la de mà dura. La política de Sánchez va rebre ahir la millor revàlida que es pot tenir: la de les urnes.

A la vista del resultat i de la intervenció en calent ahir de Pere Aragonès, és clar que Esquerra passarà a l'oposició. La seva gestió al Govern l'ha castigat, tot i que és fàcil que la lectura que facin els republicans a partir d'ara és que han estat massa pragmàtics i arriba el moment de tornar a la radicalitat.

I ara què? Illa no ho tindrà gens fàcil per poder governar, i el risc de noves eleccions és més que evident. Tot i això, cal deixar temps ara als partits perquè assumeixin el resultat i entenguin el missatge que els ha enviat la ciutadania. Ahir demanàvem aquí que se n'anés a votar, però hi ha tedi i cansament. Això s'ha traduït en una participació baixa i un creixement dels populismes. Unes noves eleccions poden fer créixer encara més aquest vot del disgust. Ha arribat l'hora de fer política i d'aprofitar-se de la mà estesa d'Illa. Sempre s'és a temps de forçar la confrontació, però val la pena aprofundir-hi. Seran capaços els nostres polítics?