CREURE EN QUALSEVOL COSA

Deia, no recordo qui, que quan l'home deixa de creure en Déu, és capaç de creure en qualsevol cosa, tot i que potser hauria de ser al revès. Deu fer temps de la cita atès en els temps actuals, tan políticament correctes, diria els homes i les dones o els ciutadans i les ciutadanes, o els camperols i les camperoles. Dic això, perquè és cert que en l'època actual tenim una ciutadania que és una barreja d'hedonisme i nihilisme, prou desconcertada i sense cap mena de valors on regir-se en el seu quefer diari i s'ha canviat el concepte de déu per altres déus més tangibles i menys eteris.

Perdut o en franca decadència el concepte de família, amb la càrrega d'autoritat no ja física sinó moral que comportava, sense cap respecte per la gent gran, la classe docent i el mateix amb la política, mica en mica s'ha generat una societat amorfa, banal, bastant idiotitzada i d'una enorme fragilitat emocional. Una societat que no creu en res en concret, o si ho fa es abraçant dubtoses ideologies.  Vivim en una societat l'estil de vida de la qual es basa en el no-res, una societat nihilista. Apatia per la vida i un hedonisme consumista que busca plaer sensorial immediat sobre el qual gira tot, el plaer com a bé suprem, unit a un relativisme moral. Perdudes les cultures de l'esforç, del sacrifici i de la responsabilitat vers els altres, l’individualisme hedonista campa al seu aire. I és clar, en no haver-hi una base sòlida per afrontar els reptes reals del fet de viure, la frustració, el fracàs i l'angoixa són a l'ordre del dia. Comença per ser un fracàs l'escola que llença a la majoria d'edat adolescents ignorants, sense il·lusió per a res que no sigui el divertiment fàcil i la banalitat per bandera, sense ideologia, esma ni el més mínim esperit de sacrifici, generació rere generació sense qualificar, aspirants a mileuristes en el millor dels casos o a aturats d'ofici de per vida. No sorprèn gens doncs que ens diguin que la primera causa de mort a Catalunya entre els joves sigui el suïcidi. No sorprèn - dic -perquè és la conseqüència lògica del comportament anòmal i malaltís de tota una societat desorientada i perduda en mig de la banalitat absoluta, que sembla difícil de reconduir. I si aquest desgavell ja s'albirava en època de suposada bonança econòmica, la pandèmia i la postpandèmia no han fet més que agreujar-ho.

És per això que la gent vota a qui vota sense saber exactament per què. Estem immersos en temps difícils i la resposta no la trobarem en Déu ni és en el vent. No és Europa qui ens ha de salvar, ni Espanya, som nosaltres retornant al principi, a la sobrietat, l'esforç, el sacrifici, la solidaritat i la humilitat, l'amor... Sí!, l'amor. Hannah Arendt deia que des de nena havia sabut que només l'amor li podia proporcionar la sensació d'existir. D'existir realment. Un amor que al mateix temps li provocava una por horrible de dissoldre's. De desaparèixer davant d'allò estimat. És una altra manera de fer la revolta. La pregunta és: els nostres Governants en són conscients?, i nosaltres?