ꟷMonsieur Cioran, molts escriptors parlen de la seva infància com un període paradisíac i feliç que influeix notablement en la conformació de la seva obra literària: què ens pot dir de la seva infància a Rasinari?

ꟷLa felicitat de la infància és una redundància; penso que l'absència de felicitat és la que antecedeix a l'existència. Només aquest període a-històric en què romanem a la borsa amniòtica mereix ser qualificat de feliç. Si vostè es pren la molèstia d'observar atentament els seus semblants, no serà difícil advertir que “respirar” és la tortura més insuportable que ha estat patit a l'espècie humana. La societat en general no és res més que un infern de salvadores. Si la felicitat és una regal provinent de qualsevol esfera del poder, aquesta està destinada a convertir-se aviat en font de desgràcia i calamitat per a l'individu. Només els esperits turmentats en la seva infantesa poden eventualment prometre's en el curs de les seves vides la il·lusió d'aquesta fata morgana que els psicòlegs anomenen “felicitat”.


ꟷA què li atribueix aquesta vehemència, aquesta irrefrenable passió per les idees feixistes que el van mantenir enamorat de l'admiració dels moviments ultradretans del seu país als anys vint?

ꟷDes de sempre va intuir que la lucidesa i la passió pel coneixement treuen irremeiablement a qui les practica a una mena d'obsessió malaltissa. Permeteu-me dir-li que sóc dels que pensen que tota convicció política i filosòfica comporta intrínsecament un germen eclesial i una llavor dogmàtica. Jo sóc un desesperat des d'abans de ser concebut. És incompatible ser d'esquerra i ser pessimista. En la meva joventut vaig llegir amb malaltís interès Nietszche, Schopenhauer als escèptics antics i deixi'm dir-li que quan es mossega la pols de la saviesa ja no es té disposició per continuar en el miratge de les utopies degradades. El veritable esperit filosòfic és incompatible amb qualsevol projecte de societat futura. Quan s'entreveu la veritat essencial ja no es vol transformar res; s'arriba fins i tot a desitjar que l'aire no canviï, que el mineral es quedi al seu estat original i que els continents i les estrelles continuïn immutables fins a la fi dels temps.  Un esperit despert no vol redimir ningú de la seva “esclavitud” però tampoc no vol ser partícip de cap intenció per “transformar el món”. Des de molt jove va comprendre que "la lucidesa és incompatible amb la respiració" i que la salvació, si fos possible, només és possible imaginar-la des d'una radical individualitat. Hi ha un fàstic en la meva constitució biològica cap a tot allò que signifiqui voler donar inconsultament felicitat a la gent. Ningú pot ser lliure no ho desitja des de la seva naturalesa més profunda i el gran handicap ideològic de l'esquerra mundial ha estat voler abolir un tipus d'esclavitud econòmica per instaurar una pitjor: l'alienació mental, l'esclavitud espiritual, la religió de l'optimisme demencial.


--Fa deu anys que va alçar en vol del Mussol de Minerva, tingui la gentilesa de dir-nos als que encara creiem ser vius, ¿qué estranya de tot el que va significar el pas per l'existència?

ꟷMoltes coses: ah, són tantes les coses que enyoro. M'agradaria ser viu per seguir blasfemant la vida. Sempre vaig voler ser un 'mortinato' i per això va escriure L'inconvenient d'haver nascut aquest virulent i exacerbat tractat contra futilitat de viure. El que em fereix més no poder gaudir aquí on em trobo és la impossibilitat de cridar amb orgull gairebé infantil la meva condició d'apàtrida. Voldria tornar a escarnir els nacionalismes i els falsos patriotismes que proliferen per tot arreu en aquesta “era de ferro planetària”. Les banderes són engruts que serveixen per justificar qualsevol gana voraç de poder antropòfag. Tota bandera és un vomitiu que causa més mal a la psique de l'ésser humà que qualsevol de les malalties clínicament detectades per la ciència mèdica. Les pàtries són fonts de desvaris i desequilibris de la raó.  

Moro dues vegades en no poder reunir-me amb els meus amics: Borges, aquell “últim delicat” que era capaç de sacrificar-ho tot per la valoració estètica del matís, aquesta rèplica poliglota d'Homer que tants moments de suprema alegria vivim junts en les nostres llargues converses pels Jardins de Luxemburg o en algun discret parc parisenc. Voldria viure per ser invisible com ell mateix em va confessar alguna oportunitat. Igual estrany profundament les visites de Henri Michaux al meu apartament de la Rue L'Odeon; la seva fantàstica imaginació i la seva sorprenent capacitat per conversar sobre temes abstrusos i insondables. Per ell va descobrir que l'anècdota és en certa manera el combustible que mou tota la maquinària del món real i imaginari i no sap quant de gust aquest descobriment.


ꟷSenyor Cioran, per què les seves fòbies a aparèixer a la TV francesa o la seva reticència a concedir entrevistes als grans mitjans de comunicació d'Europa? Alguna raó especial per no fer concessions en aquesta matèria?

ꟷFixeu-vos, a l'Antiguitat grega no hi havia TV ni diaris ni estacions de ràdio. En un llibre oblidat vaig escriure que en certa ocasió un bisbe africà va voler canviar un transistor per una cabra a un pagès. És la viva exemplificació del que jo sempre vaig voler: ser llegit i conegut pels meus llibres i el meu pensament abans que per la façana de figurar a l'hòrrid món de la imatge i l'espectacle. Puc presumir de dir-ho: mai no vaig passar un sol dia de la meva vida sense escriure una línia. Parafrasejant un estrateg militar sud-americà: el súmmum és anomenar-se escriptor per no ser-ho. Escric infatigablement cada dia de l'any sense pensar en el destí que tindran aquestes pàgines que emborrono. Soc un ermità que va aconseguir sortir de les Muntanyes Carpats i fer-se un ciutadà cosmopolita a través dels llibres i la lectura. Aquesta condició d'eremita la cuido gelosament i no admeto que la Gran Maquinària del mercat literari em recuperi per a fins crematístics i publicitaris. Des de la publicació de Breviari de Podridura” em vaig prometre no concedir entrevistes ni acceptar homenatges institucionals, ja que sempre vaig voler ser fidel al meu propòsit de ser un “escriptor de l'ombra”. Mai em vaig deixar enlluernar per la síndrome del vitrinisme que tant va seduir el vedettisme intel·lectual internacional. 


ꟷQuan el lector s'enfronta a la seva obra adverteix una dicotomia: d'una banda, a la seva escriptura hi ha un Cioran amargat, biliós, esquerp, decebut del món i de la vida; i de l'altra, en el pla personal i íntim, un diametralment diferent: hilarant d'optimisme, xafarder, amè i afable; en fi, l'altra cara de l'escriptor universalment conegut. Com explica aquesta disjunció?

ꟷÉs sabut que la naturalesa humana és una i múltiple simultàniament. No es concep una caracterologia unívoca ni unilineal. L'ésser és plural per antonomàsia. Jo sóc jo i “autre” –com agradava afirmar a Rimbaud-. En mi cohabita el cel i l'infern. Soc la ferida i el punyal com diu el “heautontimoroumenos” de Baudelaire. Si hagués de tornar a escriure els meus llibres no trauria ni una coma, ni un punt, ni un accent de cap dels meus llibres perquè cada paraula respon exactament a un determinat estat de l'ànima ia un particular temperament de la meva sang. Tot aquell que ha llegit els meus llibres sap que escric per evitar el traspàs dels límits del seny i el seny. El que vostè anomena “els dos Cioran”, en realitat és un de sol. El que passa és que un es desdobla per evitar que l'altre desaparegui. Entenc el que intento dir-li? Ara bé, no hi ha cap propòsit deliberat per alimentar aquesta llegenda que s'ha teixit al voltant de l'escriptor; no obstant això, tampoc tinc gaire interès a fer res per dissipar el mite literari.


--D'on prové aquesta mania seva pel fragment, aquesta obsessió per la frase breu, aquesta febre del laconisme? Potser és una elecció d'estil?

ꟷLa meva escriptura és el resultat lògic i natural de la meva aversió a la sistematicitat en la filosofia. Soc esteta de l'aforisme perquè el meu ADN està impossibilitat per al sistema. Tot allò que condueixi el pensament sistemàtic és asfixiant i aniquila la llibertat d'associació de les idees en el seu estat larvari que és, al capdavall, allò que més m'interessa com a escriptor. Tinc una màxima que m'ha acompanyat des que vaig adoptar l'escriptura com a forma de vida: “desconfieu d'aquells que et volen tancar dins una determinada concepció del món: obnubilen, però no il·luminen el camí de la saviesa.” Somni amb una civilització on la concisió del poema sigui elevat a la categoria de santedat. La reflexió sistemàtica és per definició exigent i no admet que et contradiguis; en canvi, quan penses per retalls, fragmentàriament, et pots contradir sense haver de pagar el vergonyós preu del remordiment i això m'agrada perquè s'avé com anell al dit al meu temperament. Perquè això soc: un escriptor de temperament, que escriu per mandat dels seus estats d'ànim. Un cop vaig dir que “era el secretari de les meves sensacions”. Avui ratifico aquesta sentència íntegra i hi afegiria: m'agradaria ser el marmessor de les meves fòbies i les meves ciclotímies. Un artícle de Rafael Rattia escriptor i historiador veneçolà. a elnacional.com