EL SENSE SENTIT DE LA HISTÒRIA

L'home fa la història; alhora, la història la desfà. Ell n'és l'autor i l'objecte, l'agent i la víctima. Fins avui ha cregut dominar-la, ara sap que se'n va de les mans, que es desenvolupa en allò insoluble i intolerable: una epopeia dement el desenllaç del qual no implica cap idea de finalitat. Com atribuir-li un objectiu? Si en tingués un, només podria assolir-ho una vegada arribada al seu terme i d'ell no en traurien profit més que els supervivent, les restes; només ells se sentirien satisfets, ja que gaudirien de l'incalculable nombre de sacrificis i turments que el passat ha conegut. Visió massa grotesca i injusta. Si es desitja tant sí com que la història tingui un sentit, ha de buscar-se únicament en la maledicció que hi pesa. El mateix individu aïllat el pot posseir només en la mesura que participa d'aquesta maledicció. Un geni malèfic presideix les destinacions de la història; és evident que aquesta no té objectiu, però es troba marcada per una fatalitat que el supleix i que confereix en esdevenir una aparença de necessitat. Aquesta fatalitat, i només ella, és el que permet parlar sense ridícul d'una lògica de la història —i fins i tot d'una providència, una providència especial sens dubte, i més que sospitosa, els propòsits de la qual són menys foscos que els de l'altra, la sinistrament benefactora, ja que aconsegueix que les civilitzacions el destí de les quals regeix es desviïn sempre de la seva direcció original per assolir el contrari del que desitjaven, per enfonsar-se amb una obstinació i un mètode que denuncien les maniobres d'una força tenebrosa i irònica. - Emil Michel Cioran.