El primer dimitit per la Gürtel va ser el ministre de Justícia socialista, Mariano Fernández Bermejo. El primer condemnat per aquesta trama de corrupció va ser el jutge que la investigava, Baltasar Garzón. El primer (i únic) dimitit per les comissions en màscares del germà d'Ayuso va ser Pablo Casado. I seguint aquesta llarga tradició, el primer dimitit pel frau fiscal de la parella d'Ayuso probablement serà el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz. És la norma, no pas l'excepció: el primer que cau a Espanya és sempre el que denuncia o persegueix la corrupció. No cal ser endeví. És molt evident el que passarà. En els propers dies, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid demanarà al Suprem que investigui el fiscal general de l'Estat. I poc després, la Sala Segona del Tribunal Suprem probablement dirà que sí, que ho ha d'imputar. I quan això passi, el més probable també serà que Álvaro García Ortiz es vegi obligat a dimitir. Escac i mat, perquè la imputació és el final d'aquesta partida. No caldrà més. Després, d'aquí uns mesos, tot quedarà gens. Igual que va quedar gens aquella acusació que va fer Ayuso contra Casado i que va forçar la seva dimissió: aquest suposat espionatge des de Gènova que era una pura invenció. Però llavors ja serà igual perquè l'objectiu estarà complert: deixar clar, una vegada més, que Espanya té amos; que hi ha poders contra els quals és millor no lluitar.

I quin és el presumpte delicte que ha comès Álvaro García Ortiz? Quina és la causa objectiva que en forçarà la dimissió?. Una nota de premsa de la Fiscalia. Aquesta és l'excusa formal.

Abans de seguir, un petit repàs del que va passar. El 12 de març, elDiario.es va destapar que la parella d'Ayuso, Alberto González Amador, havia defraudat a Hisenda 350.951 euros, després de cobrar dos milions en comissions per contractes de màscares. Dos fets incontrovertibles, provats, demostrats, i dels quals inexplicablement gairebé ningú no parla avui. Després de les nostres notícies, van arribar els intents de tapar la informació. Les amenaces de Miguel Ángel Rodríguez a elDiario.es. Les seves boles. La mentida que era Hisenda qui devia diners a la parella d'Ayuso, i no al revés. Aquella notícia del hackeig al despatx d'advocats que defensa González Amador: aquell atac informàtic que, segons MAR, “només podien cometre els estats” i del qual no en vam saber mai més. O aquesta acusació falsa contra els periodistes de elDiario.es “encaputxats” que havíem assaltat la casa d'Ayuso. Un desplegament enorme de focs artificials amb què el Govern d'Ayuso va intentar desviar l'atenció.

Entre totes aquestes mentides, va haver-hi una mentida que va destacar sobre els altres: una informació falsa difosa per Miguel Ángel Rodríguez i que va publicar el diari El Mundo la nit del 13 de març, l'endemà de la nostra primera exclusiva. En aquesta notícia s'assegurava que la Fiscalia havia ofert un acord a la parella d'Ayuso i que els “de dalt” ho havien impedit. En aquesta piulada de Miguel Ángel Rodríguez, el cap de gabinet d'Ayuso, s'explica bé aquesta acusació. La idea és clara: acusar el Govern de maniobrar en una jugada política contra la presidenta Ayuso. Com si hagués estat el CNI qui va obligar la seva parella a defraudar. La realitat? És just al revés. Va ser l'advocat d'Alberto González Amador qui va contactar amb la Fiscalia per oferir un acord de conformitat a canvi de no anar a judici. Va ser la parella d'Ayuso qui estava disposada a reconèixer els delictes, la culpabilitat. No hi va haver cap ingerència dels “de dalt”. Era una mica per intentar desacreditar la nostra informació. Una altra mentida més.

I és aquí on el fiscal general de l'Estat va actuar. Com ell mateix ha explicat en diverses entrevistes, després de la notícia falsa, el 14 de març, va ordenar enviar una nota de premsa aclarint la situació. Una nota de premsa –la pots llegir aquí– on la Fiscalia explicava la veritat: que havia estat l?advocat d?Alberto González Amador qui havia demanat pactar, i no al revés. L'article 4.5 de l'Estatut del Ministeri Fiscal és força clar i empara la decisió del fiscal general. Entre les funcions de la Fiscalia també hi ha informar: Article 4.5. Informar lopinió pública dels esdeveniments que es produeixin, sempre en làmbit de la seva competència i amb respecte al secret del sumari i, en general, als deures de reserva i sigil inherents al càrrec i als drets dels afectats. I això just que el que va fer Álvaro García Ortiz: davant d'una fal·lera flagrant i manifesta, que intentava desacreditar l'actuació de la Fiscalia, simplement va informar l'opinió pública de la veritat. També va defensar un dret constitucional: el dret a rebre informació veraç. Ni més ni menys, però tampoc res més.

La causa no estava sota cap secret de sumari. Tampoc no es posava en risc el dret de cap afectat: havia estat Alberto González Amador qui havia revelat la qüestió principal, la seva negociació amb la Fiscalia. Va ser l'equip de la presidenta de Madrid qui havia filtrat que hi havia unes converses amb la Fiscalia per arribar a un acord de conformitat, revelant fins i tot un dels correus, de manera manipulada i parcial. La novetat de la nota de premsa només era desmentir una notícia falsa: que no havia estat la Fiscalia, sinó l'acusat, que havia volgut pactar. I per això oferia la cronologia dels diferents correus electrònics, entre la Fiscalia i l'advocat defensor d'Alberto González Amador.

No hi ha en aquesta nota de premsa cap dada reservada o protegida que no es conegués amb anterioritat. Aleshores ja se sabia que González Amador estava imputat. També que el seu advocat havia parlat amb la fiscalia per pactar. No hi ha a la nota de premsa res que qüestioni ni el dret a la defensa ni la privadesa de la parella d'Ayuso. Tampoc no és la primera vegada que la Fiscalia emet una nota aclarint una informació o desmentint una fal·lera. És habitual. Passa a la pràctica totalitat dels assumptes d'interès informatiu que arriben als tribunals, abans també que hi hagi la sentència.

Gairebé cada dia, la Fiscalia difon escrits d?acusació en què es demana delictes de presó contra persones. S'ometen sempre les dades protegides –les adreças, els números de DNI…–, però sí que es publica la resta. En alguns casos aquestes acusacions prosperen; en altres no. Parlem sempre de persones que encara no han estat jutjades i que tenen el dret a la presumpció d'innocència. És una pràctica que mai no ha estat qüestionada, fins avui.

Unes setmanes abans d'aquesta nota, per exemple, la Fiscalia va enviar a tots els mitjans l'escrit d'acusació contra Koldo García. No hi va haver cap escandalera en aquella ocasió. En defensa de la parella d'Ayuso, tot aquest criteri va canviar. Després de la nota de premsa, l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Madrid (ICAM) va presentar una querella contra la Fiscalia pel suposat delicte de “revelació de secrets”, acusant-los també de vulnerar el dret a la defensa d'Alberto González Amador. La parella d'Ayuso es va sumar més tard a l'acusació. Una querella que ha estat acceptada a tràmit, que s'ha començat a investigar, que ha prosperat al Tribunal Superior de Justícia de Madrid amb una inusitada velocitat i que aviat li costarà el cap al fiscal general.

Dada important: el secretari general del Col·legi de l'Advocacia de Madrid és Luis Banciella. Fins al 29 de febrer, va ser l?advocat general de la Comunitat de Madrid. La persona de l'equip d'Ayuso que pletejava a la defensa del govern regional. El Col·legi de l'Advocacia de Madrid es presenta com una institució independent. És una cosa que molts a l'advocacia qüestionen obertament. Segons l´Associació Lliure de l´Advocacia, l´actual direcció de l´ICAM està actuant "en defensa d´interessos polítics i personals" del Govern d´Isabel Díaz Ayuso. I tot això de la querella per revelació de secrets és només “una enorme sobreactuació”.

També és una constant: sempre que un escàndol de corrupció sacseja l'esquerra –encara que la causa sigui secreta– les dades circulen per les redaccions de tot Madrid. Però quan és al revés, i és la dreta l'afectada, el delicte de “revelació de secrets” sempre surt a la llum.

El setge contra el fiscal general de l?Estat coincideix amb una altra qüestió: l?entrada en vigor de l?amnistia. I la defensa que ha fet Álvaro García Ortiz del compliment d'aquesta llei, davant la interpretació esbiaixada que estan fent alguns jutges i fiscals, que pretenen endarrerir-ne l'aplicació.

La clau és ara un paràgraf de la llei d'amnistia: aquell on es perdonen els delictes de malversació relacionats amb el procés “sempre que no hagi existit propòsit d'enriquiment”. Segons la seva interpretació, contrària ja no a l'esperit de la llei sinó al de la llengua castellana mateixa, consideren que sí: que hi va haver enriquiment i ànim de lucre, encara que cap dels afectats s'emportés un sol euro per a ell. 

Els mateixos fiscals del Suprem que van veure una rebel·lió sense violència –que ni tan sols el Suprem els va comprar–, ara han trobat un enriquiment on ningú no es va enriquir. A aquest pas, algun dia trobareu un homicidi sense mort, un suborn sense suborn, un aplanament de morada sense morada o qualsevol altre exemple surrealista del seu dret penal d'autor.

Aquesta interpretació torticera de la llei és molt probable que no es quedi només a la Fiscalia del Suprem. Hi haurà segur més fiscals i magistrats que la comprin; els mateixos que es van manifestar contra la llei. Serà una altra prova del respecte que tenen alguns per la separació de poders que tant prediquen i que només servirà per endarrerir una mica més l'aplicació de l'amnistia: dubto que l''enriquiment sense enriquits' prosperi a la Justícia europea o al Tribunal Constitucional, que és qui a la llarga haurà de decidir. Pel camí, és probable que aquest absurd debat semàntic també serveixi per estrènyer encara més les femelles a Álvaro García Ortiz. 

Tot ha valgut contra aquest fiscal general, a qui la dreta no perdona que dirigeixi una de les poques institucions de la Justícia on el domini conservador no és monolític, aclaparador. Només així s'explica el que va fer el Consell General del Poder Judicial –més de cinc anys amb el mandat caducat– qüestionant-ne el nomenament. O la inquietant sentència del Tribunal Suprem anul·lant el nomenament de Dolores Delgado com a fiscal de Sala en matèria de Drets Humans i Memòria Democràtica –amb l'al·lucinant argument que pot estar condicionada perquè el seu marit, Baltasar Garzón, presideixi de manera honorífica una fundació en defensa dels drets humans–. 

És una cacera que no s'acabarà quan aquesta partida d'escacs culmini en la dimissió d'Álvaro García Ortiz. Sigui qui sigui la persona que el substitueixi, la guerra continuarà contra ell. Perquè la dreta considera la Justícia com un mas de la seva propietat.


'El butlletí del director' és una carta setmanal d'Ignacio Escolar exclusiva per a socis i sòcies de elDiario.es en agraïment pel seu suport, amb claus, dades i recomanacions personals. Si tu també el vols llegir i rebre cada dissabte a la teva bústia, fes-te soci@ de elDiario.es