Tota persona val la pena, sigui qui sigui i vingui d’on vingui; després, si entrem en detalls de comportament, ja ho veurem. I amb tot això allà trobem l’indigent fora de qualsevol horari. Habitant l’atzar i la intempèrie. I des de quan es creia invencible fins ara que ja es troba en l’edat de les pastilles, tota una biografia per descobrir. Propietari temporal d’un portal, un caixer, una cantonada, o rere la reixa i aixoplugat en un comerç tancat, un vestíbul desanimat… Com ell, i ella, més de 4.800 persones a Barcelona, segons la Fundació Arrels. Un fracàs de tots. Una derrota social.  El rostre fosc llaurat per les hores i els dies al ras. La mirada mansa i afligida. Desarborat, a la nit es cobrirà amb llençols de paper de diari i un coixí de cartrons. Sempre la mateixa roba adobada pels anys i el greix, amb el llustre que dona la brutícia quan ja es torna inodora i esdevé antiga –amb “solera”, diria un desaprensiu–. Al seu voltant rebutjos de l’imprescindible, rastres que li han deixat els que tenen altres vides més amables. Les sobres de les sobres. Aspre de mans. Dol a les ungles. Mitjons desaparellats i carregat amb bosses velles d’orígens irreconeixibles: tot el seu equipatge. L’únic possible. És un personatge sense literatura, en tot cas el pòsit amarg d’una societat que naufraga. És, són, indigents que ofegats en la seva exclusió ens parlen, vulguem o no, de nosaltres mateixos, de la malaltia, la sort, el desvari, la injustícia i la desigualtat. De com les circumstàncies personals i col·lectives influeixen perquè alguns i algunes siguem més que el nostre destí. O menys. De les destralades a l’ànima o a la memòria. I les mirades? Un intercanvi de mirades avergonyides. Mirem sense que ho sembli, com de perfil. Mirem sense voler veure, perquè el que no es veu no existeix. Una vergonya atàvica ens trasbalsa. Mai una dissimulació no ha estat tan real i perceptible. És com si quan es va organitzar el món l’existència d’aquests éssers no estigués prevista. Alguna cosa ens culpabilitza. I de totes les característiques humanes la culpa és la més dolorosa. La més inevitable. La més tortuosa.

Hi ha més que sentit de culpa en aquest escrit de Joan-Pere Viladecans, hi ha desencís, angunia, una angúnia que es reflecteix en l'article què ha publicat avui a la vanguardia. L'última primavera. L'article més trist, delicat i depriment que he llegit en molt de temps.