Aquest escrit és quasi obligatori publicar-lo en dilluns, és tan trist i alhora tan bucòlic, que li escau, per què el dilluns continua sent un dia trist, ja ho deia Gil de Biedma "O quizá, simplemente, estamos fatigados." Conté tanta tristor i tanta melangia, que fins i tot fa ràbia, per recordar-nos tot allò que hem perdut i ja no recuperarem mai més. 

"Ja està la buguenvíl·lea demanant amb urgència un pintor impressionista. La merla tintada en negre dibuixa l’aire, i la seva exageració, el vent, amb un xiulet pueril. L’orgull elitista de les maduixes envers els maduixots, més vulgars. La timidesa de les cireres sempre de dos en dos. Ja la mar primaveral es prepara, mediterràniament, per a l’abraçada acollidora. Per fi el verd s’autoafirma en la paleta aquarel·lada de la nostra vida quotidiana. El parrup suau i obsessiu dels tudons… I aquella part de temps, de somni i de calma que encoratja tota vida personal i la fa possible. La primavera: un diorama sense reserves, alegre, ple de coloracions i matisos brillants que s’ofereix implacable a la mirada. Un espectacle natural. Diuen que només existeix el que es mira. I es veu, és clar. Mirar per veure la primavera, que és l’estació més presumida i desinhibida de l’any. Fins aquí la natura ha fet els deures. Adreçant-nos els seus senyals. Però alguna cosa severa, tristíssima i profunda ens impedeix salvaguardar tanta bellesa. Estem en “l’era del crim” com va escriure Salvat-Papasseit. Sí, la crueltat incendiària de les guerres ens omple d’ombres l’horitzó, en què pinxos prehumans comercien amb la sang coagulada i l’horror en la consciència de ningú. Déu ha agafat la baixa laboral. A tot el mapamundi s’escolta morir. Tot el planisferi convertit en un arxiu d’amargor. I pena. Potser, hi ha qui ho anuncia, el món està ja en la tremolor suprema. Ara mateix, en algun lloc del món, el rellotge s’ha parat defi­nitivament per a moltes persones, dones, nens i homes que ja només seran records per als seus éssers supervivents, per als seus somnis en el buit. La seva última primavera. I és aquesta mala consciència, enca­britada i intermitent, que se’ns alça en l'indici de calma més impensat i no deixa de desassossegar-nos. Només tristor. Ja res no tornarà a ser igual. El món està en de­clivi; la humanitat, a la deriva. I un horitzó ple de cadàvers ens impedeix de respirar fondo, d’evadir-nos de 'lo que pasa y de lo que ocurre' (Miguel Hernández), de gaudir de la primavera que abans, anunciant revetlles, era una cosa semblant a la felicitat. El benestar de quan érem criatures se n’ha anat per sempre. - Joan-Pere Viladecans, a la vanguardia.