Somiava Alberto Núñez Feijóo de veure el president del Govern capcot, convocant eleccions després de rebre una pallissa a les urnes. Doncs a Espanya no serà així, encara que el seu somni sí que s'ha fet realitat a França. Macron va dissoldre ahir mateix l'Assemblea Nacional i va convocar eleccions davant del fracàs del seu partit i la clara victòria de Le Pen. Sembla que els francesos saben votar menys encara que els espanyols, o potser és que aquests siguin més conseqüents i fidels cadascun al seu partit, de fet, només a Espanya i Portugal les dues primeres forces són les tradicionals, a la resta d'Europa ha avançat l'extrema dreta, per això el titular de: Perd Europa.
El PP volia que les eleccions europees fossin el desgavell del Gos Sánchez. I no ha estat així. Només dos diputats d'avantatge sobre el PSOE donen per afirmar que els populars han guanyat els comicis. Però és molt poc botí per a les expectatives que des de fa mesos alimentava la dreta espanyola. L'escrutini ha tirat per terra la tesi popular que el país sencer estava ansiós per tirar terra sobre el cadàver del líder del PSOE i amb això la fi del Sanchisme. Al costat de la poca traça en campanya, al PP ha tornat a utilitzar el comodí de Vox –ara també el de 'S'ha acabat la Festa' d'Alvise Pérez, per explicar per què Pedro Sánchez torna a sortir viu. Com si fos una anomalia corregible que la ultradreta tingui a Espanya un espai propi que ara ja arriba, comptant als de Santiago Abascal i a l'invent d'Alvise Pérez, un total de 9 eurodiputats. Mentrestant, Ciutadans desapareix definitivament del mapa polític, encara que Alvise Pérez (ex de ciutadans) hagi pres el relleu, però el seu final ja està escrit, una altra elecció europea i seguirà el camí d'Alvise Rivera o Alvise Arrimadas. Cañas i Carrizosa tenen un futur polític incert, sent com han estat els més honestos i conseqüents del partit taronja, algú encara els pot recuperar, si és que ells estan disposats.
L'articulació política de la ultradreta, que a Espanya va arribar amb molt de retard, els posa les coses més difícils als populars. Però aquests estan obligats a convèncer-se que aquesta és una realitat estructural. Així que, com va passar a les recents eleccions catalanes, el PP ha de saber trobar la manera d'enlairar-se sense comptar amb l'empantanant de l'espai polític que té a la dreta. La resta de forces caminen al furgó de cua i a penes mereixen un comentari, la seva dissort ja està també escrita, com ho està la de Feijóo. Des del mateix PP van llençar durant tot el dia comentaris maliciosos i crítiques gens vetllades sobre com de malament se li donen les campanyes a Feijóo. Una manera com una altra de mostrar al respectable que les coses no han anat finalment com s'esperaven. Que gaudeixi mentre pugui Feijóo de la seva pírrica victòria i armis de paciència. Els d'ahir, expectatives al marge, són uns resultats acceptables. Ni molt menys han matat Sánchez, però sí que li donen momentàniament vida a Feijóo. I no és poca cosa si es té en compte que al PP sempre hi ha xatracs esperant, i un es queda amb la sensació que aquesta, és l'última bala que li quedava a la recambra al gallec tranquil.