L'EQUIVAL'ENCIA DE L'ACTE EQUIVALENT

Certament, ja no es fan pel·lícules com les d’abans, però tampoc no cal perquè tot és cinema. Quina és l’equivalència d’un acte equivalent? La part equivalent de l’equivalència equival a la part equivalent de l’acte a què equival? És equivalent tenir un president a no tenir-ne. Isabel Gómez Melenchon a la vanguardia.cat. Mentrestant, el Parlament es prepara per celebrar la setmana que ve un acte equivalent al que hauria estat esperable, és a dir, un candidat es proposa per presidir la Generalitat i els diputats voten, que per a això­ van votar els ciutadans abans, aquells mateixos ciutadans mostren estar fins a l’equivalència de tant equivalent com abunda en la política i castiguen amb una semiindiferència a les xarxes tanta nul·litat, i no ens referim a la dels actes, siguin equivalents o no. La setmana que ve tindrem un acte equivalent a la posada en marxa del cronòmetre electoral, atesa l'espantà de candidats a l’adonar-se que les seves probabilitats de tirar endavant en un debat d’investidura equivalen a res. Equivaldria singularitat a un sí?

De vegades va bé recórrer a un diccionari, i ja que el finançament singular sí que ocupa un lloc destacat en els comentaris socials, viatgem a l’origen de la cosa. Singular, segons la RAE, és sinònim tant d’“excepcionalitat” i “excel·lència” com d’“extravagància” i “raresa”, a veure a què li equivaldrà a Catalunya. Si anem més lluny, amb singularitat, també podem referir-nos a diverses alteracions espaciotemporals i matemàtiques tan incomprensibles per a la majoria com les balances que converteixen Catalunya segons on es posi el pes en víctima de tots els deutes o en l’extractivista més gran dels recursos dels altres. Aquí sí que s’excedeixen els comentaris, perquè si hi ha una cosa que tots podem entendre és que tenir recursos no és en absolut equivalent a no tenir-ne.

Pujant posicions com a tendència trobem el Front Popular, -el de França, no el de Judea-, però també el d’aquí, el que diuen que hi ha ara i el del passat. Víctimes llancívoles dels uns als altres; “sincerament crec que és un merder inabordable a Twitter i menys des de simplismes que redueixen la política a direccions ideològiques”   

Coincident en el temps i també en l’espai social, el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, va anunciar l’extinció de la Fundación Francisco Franco amb corbata negra (dol); com ironitza @PoliticayModa: “No crec que els franquistes li agraeixin el gest de dol”, hi ha a qui li recordaba al ploraner Arias Navarro. Com diria Jordi Pujol i Soley, aquí estem encallats, i és que tenim totes les dades però cap conclusió. La resposta el 25 d'agost, o no!. Son les coses que passen i no passen a Bongonia.