MATRIX I EL PANÒPTIC DE BENTHAM

Michel Foucault es va servir panòptic de Jeremy Bentham com a arximetàfora del poder modern. En el panòptic, els interns estaven immobilitzats i impedits de qualsevol moviment, confinats dins de gruixuts murs i muralles custodiats, i lligats als seus llits, cel·les o bancs de treball. No es podien moure perquè estaven vigilats; havien de romandre en tot moment en els seus llocs assignats perquè no sabien, ni tenien manera de saber, on es trobaven els seus vigilants, que tenien llibertat de moviment. La facilitat i la disponibilitat de moviment dels guàrdies eren garantia de dominació; la "immobilitat" dels interns era molt segura, la més difícil de trencar entre tots els lligams que condicionaven la seva subordinació. El domini del temps era el secret del poder dels caps... i tant la immobilització dels seus subordinats en l'espai mitjançant la negació del dret a moure's com la rutinització del ritme temporal impost eren les principals estratègies de l'exercici del poder. La piràmide de poder estava construïda sobre la base de la velocitat, l'accés als mitjans de transport i la subsegüent llibertat de moviments.
El panòptic era un model de confrontació entre els dos costats de la relació de poder. Les estratègies dels caps -salvaguardar la pròpia volatilitat i rutinitzar el flux de temps dels seus subordinats- es van fusionar. Però existia certa tensió entre les dues tasques. La segona tasca posava límits a la primera: lligava als "rutinizadores" al lloc en el qual havien estat confinats els objectes d'aquesta rutinització temporal. Els "rutinizadores" no tenien una veritable i plena llibertat de moviments: era impossible considerar l'opció que pogués haver-hi "amos absents".

El panòptic té a més altres desavantatges. És una estratègia costosa: conquerir l'espai i dominar-lo, així com mantenir els residents en el lloc vigilat, implica una gran varietat de tasques administratives enutjoses i cares. Cal construir i mantenir edificis, contractar i pagar a vigilants professionals, atendre i proveir la supervivència i la capacitat laboral dels interns. Finalment, administrar significa, d'una manera o l'altra, responsabilitzar-se del benestar general del lloc, ni que sigui en nom del propi interès ... i la responsabilitat significa estar lligat al lloc. Requereix presència i confrontació, almenys sota la forma de pressions i friccions constants.

El que indueix a tants teòrics a parlar de la "fi de la història", de postmodernitat, de "segona modernitat" i "sobre modernitat", o articular la intuïció d'un canvi radical en la cohabitació humana i en les condicions socials que restringeixen actualment a les polítiques de vida, és el fet que el llarg esforç per accelerar la velocitat del moviment ha arribat ja al seu "límit natural". El poder es pot moure amb la velocitat del senyal electrònic; així, el temps requerit per al moviment dels seus ingredients essencials s'ha reduït a la instantaneïtat. A la pràctica, el poder s'ha tornat veritablement extraterritorial, i ja no està lligat, ni tan sols detingut, per la resistència de l'espai (l'adveniment dels telèfons mòbils pot funcionar com el definitiu "cop fatal" a la dependència de l'espai: ni tan sols cal accedir a una cabina telefònica per poder donar una ordre i controlar els seus efectes. Ja no importa on pugui estar el que emet l'ordre -la distinció entre "a prop" i "lluny", o entre el civilitzat i el salvatge, ha estat pràcticament cancel·lada-). Aquest fet confereix als posseïdors de poder una oportunitat sense precedents: la de prescindir dels aspectes més irritants de la tècnica panòptica del poder. L'etapa actual de la història de la modernitat -sigui el que sigui és, sobretot, pospanóptica.

En el panòptic el que importava era que suposadament les persones a càrrec estaven sempre "allà", a prop, a la torre de control. En les relacions de poder pospanópticas, el que importa és que la gent que fa servir el poder del qual depèn el destí dels socis menys volàtils de la relació pot posar-se en qualsevol moment fora d'abast ... i tornar-se absolutament inaccessible. Zygmun Baumann

A la pel·lícula de “The Matrix” es proposa una cosa força similar a la teoria de Focault, la humanitat viu en una enorme presó imposada per les màquines. La fi de la Matrix és mantenir els humans en un estat dòcil per a la correcta producció d'energia, així la humanitat està alienada en una realitat imposada i acatada. Un ciutadà comú a la Matrix té la capacitat, literalment, d'esdevenir un dels agents més severs de l'ordre. Quan Morfeu presenta el dilema a Neo de la píndola vermella i la píndola blava, en part, li està proposant sortir de la realitat imposada pel poder. Tot es podria resumir en les paraules següents de Morfeu:

“Matrix és un sistema, Neo. Aquest sistema és el nostre enemic. Però quan entres al teu voltant què hi veus? Homes de negocis, professors, advocats, fusters. Són les ments dels mateixos que intentem salvar. Però fins que no ho fem, continuen formant part d'aquest sistema i això fa que siguin els nostres enemics. Has d'entendre que la majoria no estan preparats per ser desendollats. I molts estan tan habituats i depenen tan absolutament del Sistema, que lluitarien per protegir-lo.”