Fa uns anys va reaparèixer el concepte cronistes de les Índies, i va ser compartint certes trampes al solitari amb els seus col·legues de fa cinc segles. Cronistes, moderns o antics, tots amb un rerefons de desaparicions. La desaparició avui d’éssers humans (així, com per art de màgia) i la desaparició llavors de pobles sencers. De Tenochtitlan sencera. I és just al cor de la ciutat asteca arrasada pels espanyols –arrasats els seus canals i temples, els seus carrers i escriptura– on el periodista espanyol Pablo de Llano Neira intenta desfer el nus narratiu.

Els cronistes de la conquesta van descriure els sotmesos en escriptura blanca mentre els arrencaven els pictogrames i ideogrames amb què s’explicaven a si mateixos i el cosmos. Els seguim descrivint avui per reducció?

Fa una dècada, la Fundació Gabriel García Márquez va convidar en Pablo a una trobada a Mèxic sota la marca Nous Cronistes de les Índies. “Va estar bé”, diu en Pablo, “però avui aquest concepte em grinyola”. Alguna cosa falla en la nova narració de les Índies, encara que la seva intenció sigui no només bona, sinó bonista. Corresponsal a Mèxic del diari espanyol El País entre el 2012 i el 2016, en Pablo ha tornat ara les seves cròniques als mexicans. Va baixar d’internet totes les notícies que va publicar aquells cinc anys, les va enganxar en un document de Word i durant el 2022 es va dedicar a tallar extractes de cada notícia fins a sumar 324. El 2023 va imprimir l’ arxiu de Word, es va desplaçar a Ciutat de Mèxic i va retallar amb tisores cada extracte. Els va barrejar en una bossa per trencar-ne ordre cronologicoperiodístic i se’n va anar al portal de Santo Domingo, a l’epicentre del projecte imperial espanyol, per contractar els serveis de dos escrivans.

Pablo explica que encara queden alguns escrivans, molt a prop del que va ser el Tribunal del Sant Ofici, però que la seva principal activitat econòmica és ara la impressió de targetes de festa i també, segons la policia, la falsificació de documents. Així doncs, cada matí, durant un mes, es va asseure amb ells per dictar-los els 324 extractes que a l’atzar sortien de la bossa. El dictat de l’obra va durar 55 hores. Cada escrivà va fer servir dues classes de màquina d’escriure –una mecànica i una altra electrònica– i els honoraris totals van sumar uns sis mil pesos mexicans.

“El dictat no va incloure acotacions sintàctiques ni gramaticals –explica en Pablo–, els escrivans van fer aterrar el text sobre el paper purament d’ oïda, canviant, per tant, l’escriptura i barrejant-s’hi l’autoria”. Pretenia –i pretén– que a l’escriptura “li passin coses”, arribar a “una altra manera de llegir Mèxic, intuïtiva i inconnexa, la meva crònica definitiva de Mèxic, que és i no és una crònica, que és meva i no ho és, perquè és, alhora, escriptura dels escrivans”.

Finalment, va emmarcar les 36 pàgines com una obra d’art, Notícies de Mèxic, i al març el va exposar en una petita galeria de Madrid. Cap diari no va publicar ni una línia d’aquesta gran crònica descolonial.

“Abans extrèiem or, ara n’extraiem les històries, també per capitalitzar-les”, reflexiona. “Per mi, Notícies de Mèxic, a més d’un exercici de desconstrucció del periodisme, és un exercici de desconstrucció històrica: Què té a veure un corresponsal espanyol a Mèxic al segle XXI amb un cronista de les Índies del segle XVI?”.

La majoria d’aquestes notícies desconstruïdes van ser publicades originalment al web, no en paper, i Pablo –amb l’ajuda dels escrivans i les seves màquines d’escriure– ha volgut materialitzar-ne l’escriptura. “Ho entenc com una operació de salvament ontològic: donar-li cos, d’alguna manera salvar l’escriptura de l’existència únicament digital, que en certa manera és una no-existència, una irrealitat”.


“El periodisme és un territori fèrtil entre la ciència i l’art”, diu en Pablo, i la seva gran crònica descolonial de Mèxic també vol provocar la ideologia del periodisme positivista, “que per legitimar-se nega que sigui una ideologia”. Un periodisme que exerceix certa repressió creativa i per a què “trobar la teva pròpia veu és pecaminós, l’escriptura és pecaminosa”. 

Per aquesta raó va retallar amb tisores les seves cròniques i se’n va anar al cor de Tenochtitlan, la ciutat que ja no és, “perquè és impossible aprehendre la realitat mexicana amb les eines positivistes del periodisme, i per jugar amb la possibilitat d’ aprehendre-la desconstruint el text periodístic i reactivant-lo com a art, situant-lo entre el sentit i el disbarat”.


Després de la intervenció dels escrivans, en Pablo va afegir amb típex la pinzellada final: va ratllar amb la petita brotxa frases en alguns paràgrafs. “Em va permetre jugar amb tres idees. Dues lligades a l’escriptura: edició i censura, i una lligada a la realitat mexicana: la idea de velar i de desaparició”, diu. Davant un dur informe de la Comissió Interamericana de Drets Humans, el Govern mexicà va criticar el “biaix” i les “conclusions sense fonament” de l’informe. En Pablo va escriure al seu dia la notícia, i el resultat de la doble depuració no pot ser més pur.

“El Govern diu: esborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratambtípexesborratamb...”.

Un corresponsal, un escrivà i unes gotes de típex resumint en un paràgraf el periodisme d’avui.

Plàcid Garcia-Planas, a Cabaret Voltaire,