El president del Parlament de les Balears, Gabriel Le Senne, ha passat de veure sol·licitat el cessament per integrants del seu propi grup parlamentari Vox, durant el cisma intern que es va donar d'octubre a febrer d'aquest any, que ho facin ara des de l'oposició els socialistes del PSIB, el Govern central i els seus socis. Pel ple de derogació de la Llei balear de Memòria Històrica i trencar una foto d'Aurora Picornell, víctima del franquisme. Ell ha negat que hi hagués intencionalitat i justifica el que ha passat per l'"actitud provocadora" de la companya socialista de la Mesa, Mercedes Garrido. Le Senne no crec us interessi massa, pero si - crec - us pot interessar qui era realment Aurora Picornell. En aquest escrit del 2022 Ignacio Martínez de Pisón, analitzava el personatge de Picornell, més enllà de la mitificació de la víctima del franquisme.

4.11.22 - A ran de la troballa de les restes d'Aurora Picornell en una fosa de Manacor, Ignacio Martínez de Pisón parla d'ella i del seu sobrenom que no és que sigui gaire adequat. Referir-se a Aurora Picornell com “la Passionària mallorquina” implica restar-li una mica de la seva identitat i li fa poca justícia si veiem com van succeir els fets i la seva relativa relació amb la Passionària.

No crec que resulti familiar a gaire gent el nom d'Aurora Picornell, dirigent comunista mallorquina dels anys trenta que fa uns dies va ser notícia perquè se n'han identificat les restes en una fossa comuna a Manacor. Quan el gener de 1937 va ser afusellada, Aurora Picornell tenia vint-i-quatre anys i una filla molt petita. La seva història s'assembla massa a la de moltes joves de l'època, incloses les quatre dones que hi van morir: noies que durant la Segona República van veure en la militància esquerrana la via ideal cap a una societat més igualitària i més justa i que poc després trobarien davant de la pareda d'afusellament o corrent cap a l'exili.

El grup d'Aurora era conegut com les Roges des Molinar pel barri de Palma on vivien; a Aurora, la més rellevant de les cinc, els mitjans de comunicació s'han referit com “la Passionària mallorquina”, cosa que té tota la pinta de ser una invenció acabada de fer per simplificar. En fi, així és com funcionen les coses: dues pioneres del comunisme, una molt més coneguda que l'altra, convertim aquesta en un succedani d'aquella i solucionat, per què donar-hi més voltes…? No obstant això, passa que acomodar el nom d'algú com Aurora Picornell a un sobrenom aliè, sigui quin sigui, implica restar-li una mica de la seva identitat, reduir-la una mica, empetitir-la, cosa que contradiu el lloable afany de recuperar les seves restes per retre homenatge a la memòria. Posem que la jove Aurora Picornell del 1936 se sentís afalagada que l'associessin amb la ja veterana Dolores Ibárruri, que acabava de ser elegida diputada. Sembla raonable que fos així, però això no és garantia que, en la convulsa història fratricida del comunisme espanyol, aquesta mateixa comparació li agradaria alguns anys després.

Qui més sap d'Aurora Picornell és el mallorquí David Ginard i Féron, especialista en la història del moviment obrer i la resistència antifranquista a les Balears i autor, entre altres biografies, de les de la mateixa Picornell i Heriberto Quiñones. Aquest, marit d'Aurora Picornell i pare de la seva filla (que van anomenar Octubrina Roja en honor de la revolució soviètica), és un d'aquells aventurers de vida apassionant que tant agraden als novel·listes sense imaginació. Després de moltes peripècies, aquest revolucionari professional nascut en algun racó de la Rússia tsarista va ser detingut per la policia franquista quan intentava organitzar el PCE de la clandestinitat. Les terribles tortures a què va ser sotmès van acabar deixant-ho paralític. Condemnat a mort, el van executar assegut perquè no podia mantenir-se dret. Tot seguit es va afusellar també els camarades que l'havien traslladat fins al lloc de l'execució lligat a una cadira.

Quiñones hauria format part del panteó dels herois del comunisme espanyol si no fos perquè va voler pensar per si mateix i el mateix partit el va repudiar, titllant-lo de traïdor, delator, menxevic i fins i tot agent dels serveis secrets britànics (fumava cigarrets anglesos!). Al súmmum del deliri, el van acusar fins i tot de treballar per a la policia franquista. Que el mateix franquisme l'hagués detingut ho explicaven com una manera de protegir el seu agent, apartant-lo de la circulació. Si el van torturar fins a trencar-li la columna vertebral ho van fer igualment per continuar protegint-lo, en dissipar possibles sospites. Ni tan sols el fet que finalment l'afusellessin va suavitzar les acusacions de la direcció del partit. “El feixisme no vacil·la a destruir físicament els seus propis agents quan ja han donat de si tot el que podien donar”, van dir, i el fet és que Quiñones va ser un pària per a la historiografia del comunisme espanyol fins que, juntament amb alguns camarades més que van passar per experiències semblants, va ser rehabilitat a mitjans dels anys vuitanta.

Dolores Ibárruri era la secretària general del PCE quan, el 1942, Quiñones esperava per ser executat. De la seva filla, Octubrina, només sé que, rebatejada pel franquisme com Francisca, va acabar vivint en un poble situat a trenta quilòmetres de Manacor. Em pregunto què li semblaria que la seva mare hagi passat a la història amb el sobrenom d'algú que, en el millor dels casos, no va moure un dit per salvar de la infàmia el seu pare.

D'aquestes incongruències, en parlava a la Memòria sectària, Jordi Pujol. “Es pot xipollejar amb l’aigua, però no amb la memòria”. Aquestes paraules, carregades de significació política i històrica, les comentà l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i Soley.