Durant la pandèmia del coronavirus el silenci es va apoderar dels carrers. Només es fracturava pels aplaudiments i crits que regalàvem als nostres sanitaris a les vuit del vespre a les finestres, terrasses, balcons o replans. Aquell silenci era sorollós a l'interior dels hospitals, on ells seguien entre urgències, malalts, sense un minut de repòs. Pensàvem que aquella demostració d'estima col·lectiva aplaudint ritualment era sentida fins que ens vam convèncer que eren tan nostres que vam decidir oblidar-ho.

Divendres passat el conseller de salut Manel Balcells en declaracions a Jordi Basté a Rac1, va quantificar en un 13% l'augment d'agressions a sanitaris respecte a l'any passat que ja havia crescut des que vam liquidar la gravetat del virus. És incomprensible aplaudir els sanitaris i alhora maltractar-los. Ja no és per les agressions aquests darrers dies al Parc Taulí, a l'Hospital de Terrassa o al Trueta de Girona, tot lamentable sens dubte és pels centenars d'agressions verbals o físiques a, entre d'altres, infermeres, telefonistes, metges perquè o no els atenen amb la rapidesa que actualment s'exigeix, perquè li donen la cita a la consulta d'aquí a mig any o perquè senten que el seu malalt no està cuidat de la manera que creuen que es mereix o simplement perquè el to adoptat en diagnosticar una malaltia no és adequat.

Intolerància, exigència, duresa i fins i tot agressivitat és inadmissible en aquest grup de gent a qui, durant el confinament, aplaudim com si fossin els nostres àngels de la guarda. Es van omplir les taules dels diaris de cartes al director reclamant millores salarials per als sanitaris alçant la veu sobre la precarietat. Superada la pandèmia del coronavirus, la carrossa s'ha convertit en carbassa i no n'hem après ni una del manat de lliçons que ens va regalar.

Al revés, hi ha una immoral agressivitat a la societat, arrosseguem una ridícula immediatesa que ens cegue. En un món obsessionat i estrepitós hauríem de respectar tots aquells que ens ajudes a tenir una vida més agradable i no fer-los responsables de les mancances del sistema. No podem posar un policia a les entrades de CAPS o hospitals, simplement perquè, en els darrers anys, ens haguem convertit en una societat més vulnerable i feble.

Per aquestes i per més raons es dóna la fugida de sanitaris a l'Estranger. El 2023, Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Balears i Sevilla són les comunitats amb més fuites, mentre que  les comunitats que varen guanyar infermeres, foren Pontevedra, Huelva i Cadis.

L'emigració de sanitaris encara no és un problema greu per al nostre sistema de salut, sosté el president del Col·legi de Metges de Barcelona, ​​Jaume Padrós, que cita com a prioritat agilitzar el procés d'homologació de les especialitats dels metges estrangers, que ja són el principal grup de nous col·legiats a Barcelona. Mentre importem sanitaris, el fenomen invers es va desenvolupant de manera lenta però constant. Facultatius i professionals de la infermeria espanyols o formats a Espanya s'aventuren a altres països a la recerca de millors condicions laborals i retributives quan el dèficit a Espanya, especialment en medicina de família i infermeria, condiciona cada cop més la qualitat del sistema.

Sobre un cens de 32.000 metges col·legiats en actiu a Barcelona, ​​l'any passat en van emigrar 203 (132 estrangers, 35 catalans i 36 de la resta d'Espanya). Entre els consultats, cap no expressa la intenció de tornar. El mateix passa amb les infermeres. A escala nacional, més de 8.000 es van traslladar el 2023 per motius de treball. D'aquestes, 6.646 ho van fer a una altra província o comunitat autònoma. La resta (1.473) van emigrar a altres països. El 2022 van ser 1.100, mentre que el 2021, en plena pandèmia de la covid, ho van fer 572. Noruega és el seu principal destí. Allà se'n van anar l'any passat 336 professionals. Al país escandinau el segueixen els Estats Units (226), el Regne Unit (92), Irlanda (60), els Països Baixos (43), Austràlia (41), França (40), Suïssa (39)... amb informació de lavanguardia. cat