Costa d'imaginar millor garantia per a la independència del poder judicial que no pas aplicar la teoria de l'equilibri de terror i repartir a parts iguals la capacitat de destrucció del sistema. Després de l'era fosca de les tertúlies i els cercles concèntrics que va portar la “nova política”, ara arriba el temps simpàtic de la nostàlgia i l'enyorança que ens torna la “política vintage”. És tendència. Ja n'hem tingut proua de tant pluralisme de pati d'escola, Després de l'acord –històric, és clar– per renovar el Consell General del Poder Judicial, com sempre es va fer tota la vida durant l'època daurada del bipartidisme, aquells meravellosos anys d'equivalència, prorrateig i progrés tornen a lluir en tota la seva esplendor a la memòria de la ciutadania atraient de nou com a arnes a la llum la gent d'ordre i els líders amb veritable sentit d'Estat.

No s'ha de negar el que és evident. Aquí comencen sempre els problemes. Quan el PP i el PSOE es repartien les coses de governar com a bons germans tot quedava molt més ordenat. Regnava una jerarquia a la qual agafar-se en qualsevol posició i en qualsevol posició; que és el mínim que s'exigeix ​​a un sistema polític. O blanc o negre; ja està bé de tant gris. En aquells meravellosos anys del bipartidisme hi havia un sistema, hi havia unes regles, es respectaven unes proporcions i es repartien uns percentatges. Tothom sabia què li podia tocar i què li corresponia als altres. I els qui ho ignoraven, o preferien no saber-ho o eren prescindibles. Aleshores hi havia estabilitat, però de la bona; d'aquesta estabilitat que ens aporten lideratges purificadors com aquell que encarna Geòrgia Meloni, que diria Felipe González en un altre moment d'extrema lucidesa enmig d'aquesta dolorosa incertesa.

Les eleccions del desembre del 2015 van suposar un canvi en el sistema de partits polítics i la fi del bipartidisme. La suma dels vots rebuts pels dos principals partits, el PP i el PSOE, va passar de 17.870.000 a 12.780.000 vots. Això va suposar passar del 72,45% al ​​50,25% dels vots vàlids emesos. El sistema, tradicionalment bipartidista imperfecte va passar a ser pluripartidista, amb quatre forces implantades a tot el territori. A les eleccions del 2016 aquesta tendència es manté, encara que amb certa recuperació del bipartidisme, que arriba als 13.330.000 vots, i que ara representa el 55,69% dels vots vàlids emesos.

Des del 1989 el sistema de partits polítics espanyols ha experimentat canvis mínims, i els espais en disputa només eren dos: el situat entre el PP i el PSOE, al centre, i la distribució de vots a l'esquerra entre el PSOE i IU. La conjuntura concreta a cada moment inclinava la balança, cosa que va portar a encunyar dues idees: que les eleccions es guanyen a l'espai de centre i que les eleccions no es guanyen, sinó que es perden pel partit que ocupa el Govern. Però això s'acabo, hi ha més partits disputant-se el pastís, Vox, Podem, Sumar, els nacionalistes dividits, Alvise..... S'ha acabat la festa del bipartidisme, però pel camí s'ha engolit Ciutadans, y quasi podemos i sumar.  Compte!, la festa encara podria continuar si PP i PSOE tinguessin dos dits més de cervell i la mirada llarga, pero molt em te mo que no és així. Els enzes no sempre son capaços de conxorxar-se. El bipartidisme sembla definitivament passat