Una mentida és una ximpleria amb assessor. - Javier Pérez Andújar a eldiario.es

El llenguatge de l'actual dreta espanyola no s'entén, no hi ha manera de comprendre'l, ja que la nostra dreta contemporània mai no ha parlat clar. La seva història s'inaugura amb aquest forfolleig de Fraga, el seu parlar atropellat. A Manuel Fraga li va tocar una època amb presses, calia sortir per les potes del franquisme i agafar al vol l'últim tren cap a la democràcia. Fraga declamava com un tecnòcrata, és a dir, pensava que no hi havia res a dir, ja que després faria el que calgués sense donar explicacions, i per això només l'entenem quan diu cigrons, cistella de la compra, i coses normals. A Fraga, que repeteix tota l'estona que cal estrènyer-se el cinturó, l'emblema són uns tirants. Fraga, com no fa servir cinturó, creu que té corretja per a estona. Acabarà a Galícia, d'on surt el vell espectre en forma de Feijóo, pringós de Nivea.

Amb José María Aznar, els tirants es converteixen en bigoti. Al principi, a Aznar se li entén el que diu, ja que parla amb la fatxenderia d'un capatàs que es cruspeix un 'cocido maragato' (els idiomes incomprensibles els deixa per a la intimitat); però al final també Aznar acabarà parlant rar, inintel·ligible. Parlant com per a si mateix. La dreta és un monòleg ininterromput, i per això mai no està oberta al diàleg. A mesura que es distingeix menys la pronunciació d'Aznar, el bigoti es torna transparent. Més exactament, translúcid. Aznar és un Samsó del bigoti. Quan el tallen, perd la força. O potser aquí era al revés. Definitivament, avui Aznar ha canviat la paraula per aquest riure de ninot vell. En comptes de parlar, té un riure com de conill, com els malsons del passat.

La barba de Rajoy va posar punt final a generacions de bigotis. L'únic que podien fer els vermells, deixar-se barba, perquè era de franc, va tornar a ser potestat de les dretes. De la barba de Rajoy, ve la d'Abascal. Mariano va trencar un tabú. Mariano Rajoy també vol deixar enrere la llarga tradició del forfolleig conservador; però descobreix, horroritzat, que en parlar només li surten disbarats. Es tapa la boca amb les dues mans, però els micros dels periodistes l'obliguen a comprometre's, a pronunciar-se una vegada i una altra. Tot i això, Mariano Rajoy únicament és capaç d'expressar-se mitjançant frases sense sentit. Ha intentat el contrari. Ho ha posat tot per part seva. Ha practicat llegint el Marca en veu alta, però no hi ha hagut cap manera. Així, quan Pedro Sánchez li munta la moció de censura, en comptes de quedar-se al Congrés a seguir dient ximpleries, Rajoy prefereix anar-se'n per menjar bé. Al capdavall, és un home de principis. L'alcalde, els veïns..., sabran comprendre'l.

Correm un espès vel sobre Pablo Casado. Semblava que tenia el seu punt, però els punts eren perquè es comunicava amb morse. Més que un llenguatge, Casado va fer servir un codi, que ningú va voler compartir. El seu fort no va ser una carrera, sinó un telegrama.

De les ximpleries de Rajoy, venen les mentides de Feijóo. Una mentida és una ximpleria amb assessor. A la gent li agraden molt les mentides, perquè les podem repetir sense necessitat de creure'ns-les. Això amb les ximpleries no passa. Si les repeteixes, quedes com el cul. Encara que siguin veritat. La gran mentida de Feijóo, i també de l'extrema dreta, i és clar dels populistes, és que diuen que parlen clar. “Aquests sí que diuen les coses clares”, vet aquí el principal argument dels seus votants. Les mentides són més clares que les veritats, de la mateixa manera que el bigoti d'Aznar era més clar com menys bigoti era.