Només a un dirigent agosarat com Pedro Sánchez se li pot acudir encetar un meló tan complicat com és el de la transparència als mitjans, perquè la ciutadania conegui tant el finançament públic que reben com la identitat dels accionistes que formen part de la seva propietat . És cert que l'origen formal és la petició de la Comissió Europea perquè els governs de la UE adoptin mesures per protegir la llibertat i la pluralitat dels mitjans davant el risc de la desinformació. En fer la transposició d'aquesta llei, Sánchez ha vist l'oportunitat perfecta per posar límit al que ell considera “pseudomitjans”, que actuen sota criteris no periodístics. 

Als que fem La Vanguardia, escriu Jordi Juan, aquest exercici de transparència ens sembla oportú i necessari, ja que estem competint al mercat amb algunes marques digitals que es porten part del pastís publicitari i són finançades amb interessos que no tenen res a veure amb el periodisme. Que se sàpiga com les diverses administracions de l'Estat distribueixen la publicitat institucional o les subvencions i conèixer el nom dels empresaris que estan darrere de tots els mitjans és un exercici de claredat que no hauria de molestar ningú. No compartim, això sí, l'opinió del Govern que aquests “pseudomitjans” són tots de la ultradreta, ja que podríem trobar actuacions discutibles a les capçaleres d'orientació ideològica d'esquerres.

El problema polític per a Sánchez és que aquest projecte de regeneració coincideix amb la publicació de notícies que afecten la seva dona, Begoña Gómez, i l'oposició es va acarnissar ahir especialment en aquest tema. La persecució mediàtica, aliada amb decisions judicials qüestionables, que pot sentir l'entorn presidencial pel cas Begoña l'han patit amb anterioritat molts polítics més de l'esquerra i de l'independentisme. No és gens fàcil trobar un equilibri entre la llibertat d'informar i la divulgació de 'boles, ni com legislar-ho. Per això, la claredat als mitjans és un primer punt de partida. Ningú no hauria d'estar en contra d'aquest exercici de transparència.

Els temps han canviat i avancen una barbaritat. D’entrada, part de la ciutadania s’informa molt malament perquè té presses, la veritat li importa un rave, i no s’assabenta que en aquesta vida ningú dona res per res. Informació gratuïta? Facin cua per dipositar les escombraries al contenidor i gaudeixin amb les ximpleries que amenitzaran l’espera. Ni boles ni buleries. Res no fot més als periodistes que la manipulació que perpetren suposats col·legues i pseudomitjans. Però, que potser no hi ha innombrables delictes tipificats al Codi Penal per a qui menteix o difama?.

Les xarxes i els pseudomitjans són un perill per al sistema democràtic, d'acord, però les lleis de premsa també. Val més una bola que no pas lleis de doble­ tall que permeten a qui mana discriminar a tort i a dret.