Aquests dies els locutors comenten amb sorpresa que, al festival de música de Glastonbury, Marina Abramović va oficiar la setmana passada una peça de set minuts que consistia exactament en set minuts de silenci. ho explica Monzó a la vanguardia. Silenci en un festival on impera el soroll? Abramović és una artista sèrbia força desconeguda al nostre país. En un dels últims programes d'Atrapa'm si pots, una concursant va fer cara de moniato quan el nom de la sèrbia va aparèixer com a possible resposta. Abramović explica que va concebre la peça com un moment de reflexió: “Hi ha guerres, hi ha gana, hi ha protestes, hi ha assassinats”. L'artista va animar els presents a posar una mà a l'espatlla de qui tinguessin al costat i tancar els ulls per demostrar que només l'amor incondicional dels uns als altres pot canviar el món.

Peces musicals amb el silenci com a protagonista n'hi ha hagut moltes. La més coneguda és Four minutes and thirty-three seconds, de John Cage, que consisteix en quatre minuts i trenta-tres segons de silenci. Sembla que la intenció és demostrar que el silenci absolut és impossible, perquè sempre hi ha algú que tus, o un seient que grinyola. Sense ser tan radical, Carles Santos va aconseguir indignar el públic de l'Institut Francès de Madrid quan va interpretar una obra de Steve Reich aleatòriament repetitiva. Una hora i trenta-cinc minuts va estar.

Sigui amb notes musicals, amb paraules o amb idees, si més no, millor. A veure si no per què triomfen els articles sobre futbol de M. Rajoy. La més expeditiva crítica de cinema que es recorda va ser la que Leonard Maltin va dedicar a Isn't it romantic?, del 1948, una pel·li ensucrada que va de tres germanes que surten amb tres nois. El títol de l'article era el mateix de la pel·lícula: “Oi que és romàntic?”. La crítica de Maltin, considerada la més breu de la història, consistia en una única paraula: “No”.

A cada lloc li correspon una iniciativa diferent. La gran pell de plàstic que cobreix la façana del rebatejat Museu Tàpies, va ser acoblada amb l'ajuda dels alumnes de l'Escola Eina Bosc. Sota la mirada de l'artista ghanès Serge Attukwei Clottey, van donar nova vida a l'obra que havia estat exhibida sobre l'aigua a la Biennal d'Arquitectura de Venècia el 2023. Els mateixos rectangles grocs van formar part de la instal·lació que Clottey va presentar per primera vegada als carrers de Ghana. Cada peça prové de bidons reciclats que fa quinze anys van servir els habitants de Ghana per abastir-se d'aigua durant un període de sequera, però que avui inunden els carrers i han esdevingut una altra catàstrofe ambiental.

Milers de mans han tocat l'obra de Serge Attukwei Clottey des de Ghana fins a Venècia i Barcelona. El seu treball no només és un exemple de creativitat que destaca la problemàtica de la contaminació, sinó que teixeix una xarxa humana que connecta persones de tot el món a través de l'art.

Nomès l'amor o l'art ens poden salvar, amb l'ajut de la música.