El juliol del 1995 es va escriure un dels capítols més foscos de la història europea moderna. Més de 8.300 nens i homes van ser assassinats sistemàticament i enterrats en fosses comunes als turons que envolten la ciutat de Srebrenica. Avui, 29 anys després, 14 d'aquestes víctimes, recentment identificades, rebran sepultura al cementiri del complex memorial de Srebrenica-Potočari. Per a les famílies i els éssers estimats, suposa el tancament d'un capítol prologat i dolorós d'incertesa.


 L'estat holandès va ser declarat culpable de la mort de tres bosnians musulmans a la massacre de Srebrenica, durant la guerra de Bòsnia, segons la sentència d'un tribunal holandès. Holanda estava acusada perquè eren les seves tropes les que estaven a càrrec de Srebrenica, zona declarada "àrea de seguretat" per a les forces de pau de l'ONU el juliol de 1995, quan les forces serbi-bosnianes van entrar i van matar fins a 8.000 bosnians musulmans. Les famílies afectades, que ara tindran dret a ser compensades, es van querellar contra el país, que actualment està pendent d'altres judicis per motius similars.

L’any 1945, en acabar la segona guerra mundial, Europa es va conjurar per que mai més es produís un altre Auschwitz. Cinquanta anys més tard, l'11 de juliol del 1995, la passivitat de les forces de les Nacions Unides permetien un altra repetició d’un crim horrible, la massacre de Srebrenica a Bòsnia. El més terrible, els més vergonyós d’aquesta matança és que es podia haver evitat, que semblava que les forces de nacions Unides ho evitarien. Només calia que Europa no abdiqués del compromís adquirit de defensar els valors fonamentals, els drets bàsics de les persones i les ètnies. Però l'Europa que cinquanta anys abans, davant l’horror dels camps d'extermini d'Auschwitz o Mauthausen, s'havia conjurat per no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.


Els txétniks serbis varen entrar a la ciutat, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars holandeses de l'ONU que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n'han recuperat en foses comunes unes cinc mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa vint anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.
Tot això passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços d'entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.
Hauria pogut posar una foto més crua que representés millor la tragèdia i l'horror d'aquells dies, no m'ha semblat oportú, la imatge calma de les tombes envoltades d'herba és una petita porta oberta a l'esperança que realment mai més es torni a repetir una tragèdia d'aquesta magnitud, però l'esperança com l'herba i les vides dels morts enterrats és fràgil, terriblement fràgil.