El mar sempre ha atret alguns polítics catalans proclius, fins no fa gaire, a la discreció. Com a discrets també eren els iots d'empresaris barcelonins. Recordo la barca mallorquina de Miquel Roca. O la zodíac de Narcís Serra. I encara retinc la imatge d'un intrèpid octogenari, Carles Sentís, maniobrant la seva petita góndola amb què es desplaçava des de la platja del Canadell a les illes Formigues a Calella de Palafrugell.

Ara, segons llegeixo a la vanguardia, alguns polítics catalans actuals o succedanis tenen tendència a estiuejar a iots, potser de lloguer o prestats per la generositat d'alguns catalans patriotes. Iots amb què naveguen per la mitificada Costa Blava. Un d'aquests polítics o succedanis, així s'ha escrit, és Antoni Comín, home que toca el piano i pare d'una filla adoptada que fa un temps, quan els grans aldarulls, veia dracs als membres de la Guàrdia Civil. “Tinc por del drac”. Això deia la nena marroquina. A la fotografia del iot que ens ocupa, juntament amb Comín, apareix Lluís Llach, que, mentre escric aquesta columna, continua sent el president de l'ANC. La seva afició al mar ha quedat palesa en algunes de les cançons, com aquesta que assegura que el mar té el coratge d'un déu exaltat. Tan exaltat com l'home que toca el piano, de qui alguns dels seus antics col·laboradors asseguren que és irascible, és a dir, capaç de llançar contra el subordinat algun objecte de la taula de treball.

O sigui que, si els que van pagar el iot i el creuer per la Costa Blava van ser Comín, Llach o els patriotes de l'ANC, res a objectar, però si els paguem, a través de llocs de mala petja, tots els ciutadans catalans, la cosa seria per emprenyar-se una vegada més. Amb alguns polítics o succedanis catalans, els independentistes, passa una cosa molt semblant al que passa amb alguns immigrants violents i organitzats o amb alguns membres d'aquest col·lectiu, com els va definir fa uns dies un alcalde català, que de la venda ambulant han passat al negoci de certes drogues. I el que passa és que, al final, per no fomentar la xenofòbia, com diuen els bons, no ens assabentem de res. Ni tan sols dels seus noms. Mentrestant, alguns segueixen assaltant els hospitals, els paritoris i sembrant el terror en els patits sanitaris o en els pacients. I aquesta por s'apodera fins i tot de les habitacions compartides d'alguns centres sanitaris, que aquest col·lectiu ocupa com si fos casa seva.

I això qui ho paga, es preguntava Pla en arribar a Nova York. Pel que sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Ho comentaba Lluís Bosch al seu diari: Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui soc jo per oposar-m'hi?. 

I ho reblava amb una aguda observació: Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?