ALCOVERRO, LA LLETRA PER DAVANT DE L'INSTANT

Ho explica Tomás Alcoverro al seu article dominical a la vanguardia: El 4 d'agost de 1964 vaig publicar el meu primer article en aquest diari: avui fa seixanta anys que escric ininterrompudament a La Vanguardia, i sempre a la secció d'Internacional. Una primera i definitiva reflexió: sis dècades després, el prestigi de la lletra impresa ha estat escombrat per la contundència de l'instant.

Vaig entrar en aquella redacció tan enyorada del carrer Pelai de la mà de Santiago Nadal, el seu redactor en cap i editorialista de Destino , que em va obrir de bat a bat l'ampli camí del periodisme. I coincideixen aquests seixanta anys (aquell primer article era un perfil d'Aldo Moro) amb la meva renovada estada a Beirut, la meva ciutat, que mai no abandonaré, sempre amenaçada en aquest Orient Mitjà cada vegada més esquinçat. Vaig entrar a La Vanguardia amb ganes d'escriure, de caminar pel món, de ser corresponsal. Des de la Primera Guerra Mundial, la família Godó va apostar per l'àmplia informació internacional, aposta que va donar prestigi i negoci al diari. Quan em van fer redactor de plantilla va ser com si hagués guanyat una oposició. Gràcies al meu treball de corresponsal he viscut dignament i sempre en llibertat. A Augusto Assía, el gran director Horacio Sáenz Guerrero en deia “el príncep dels corresponsals”. Ángel Zúñiga, des de Nova York, com Carlos Sentís o Tristán La Rosa des de les capitals europees, constituïen l'aristocràcia de la professió. Lluís Foix, evocant aquell temps d'esplendor, va parlar de “la seva excel·lència el corresponsal”. Aleshores, els corresponsals eren els ulls i les orelles dels mitjans d'informació. Eren una necessitat imprescindible en un món més abstret i desconegut.

Geogràficament, sempre em vaig sentir atret pels pobles mediterranis, Grècia, Orient Mitjà i també per França. Soc francòfon, llevantí, entre diverses cultures i llengües, perifèric i marginal, com tendeixo a presentar-me. Tecnològicament, m'he adaptat bé que malament als canvis revolucionaris de les noves tècniques de treball instantani. El tèlex –instrument llavors imprescindible de transmissió, gran desconegut dels joves periodistes d'avui– va ser definitiu a la nostra professió fins a l'extrem que vaig llogar, i més tard vaig adquirir, el pis on continuo vivint a Beirut perquè era semblant a l'hotel Commodore , que en aquelles dècades de la guerra civil libanesa garantia que pogués transmetre les cròniques i reportatges (em va costar gairebé el mateix el pis que obtenir el decret presidencial que em certificava com a propietari). Beirut oferia el millor ambient per als corresponsals estrangers. Sense censura, llibertat d'informació absoluta, ambient molt liberal i occidentalitzat, facilitat de contactes i comunicacions, va ser el centre indiscutible dels corresponsals estrangers i de l'espionatge internacional.

Al món àrab, on he treballat tantes dècades, hi ha una certa propensió a considerar-nos de vegades sospitosos d'espiar per a Israel. Una tendència que de vegades, com en el cas del meu antic veí, Roger Auque, corresponsal de La Croix, va ser corroborada amb la publicació del seu llibre pòstum, en què confessava haver treballat per al Mossad.

Seixanta anys després segueixo sense creure en aquella frase tan gastada de Ryszard Kapuściński que per ser bon periodista has de ser bona persona.

Ser corresponsal a Beirut és i ha estat fàcil perquè hi ha una llibertat indiscutible d'informació, mai no ha existit la censura. Han abundat els òrgans de notícies de totes tendències polítiques, la premsa té una llibertat inusitada en aquesta part del món, premsa privada, no estatal, com a la majoria de països de la regió. Contra vent i marea, contra totes les catàstrofes i totes les jubilacions, no abandono Beirut, una d'aquelles ciutats que –com va escriure als anys setanta Federico Palomera– “tenen nom de puta exòtica”. No vull abandonar aquesta ciutat tan desgraciada. I repetiré fins al final aquesta pregària que un dia vaig escriure: “Beirut, perquè esclata a l'aire com un castell de focs artificials i queda agafada ferma a la vora del mar, perquè és la frontera entre tots els sentiments i això tan superficial que són les idees, perquè és l'infern, la imaginació, la tendresa i l'esperança, perquè cada dia sembla morir-se irremissiblement i sorgeix després en una nova aurora vermella, perquè tots la desnonen i ningú no l'arrenca del seu cor, Beirut és la meva ciutat”.

Aquesta edat d'or dels corresponsals, que vaig tenir la sort de viure intensament, ha quedat sepultada per sempre. Mentre pugui, no deixaré mai d'escriure a La Vanguardia, col·locant sempre la lletra davant de l'instant.