La monumental biografia de Josep Tarradellas publicada el 2022 per l’historiador Joan Esculies pot ser especialment útil per als que vulguin conèixer millor el pensament de Salvador Illa, futur president de la Generalitat de Catalunya si ERC no perd cap diputat els pròxims dies. 
Un article d'Enric Juliana per entendre Per què Salvador Illa, si no hi ha algun gir de guió d'última hora, serà el nou President de la Generalitat. De jove, Illa es va banyar en les aigües del tarradellisme, empès per Romà Planas, el seu mentor polític a l’Ajuntament de la Roca del Vallès. Estem parlant del Club d’Opinió Emprius, entitat de la que Planas fou fundador i secretari. Aquest club va ser el principal fòrum d’animació del tarradellisme socialista, un fenomen molt peculiar, ja que la llegendària tornada de Josep Tarradellas a Catalunya l’octubre del 1977 va difuminar el protagonisme dels socialistes catalans en benefici del govern d’unitat de la Generalitat provisional, en què també participava UCD. Els socialistes van sublimar aquella conjuntura construint el mite Tarradellas: el mite de la responsabilitat històrica. Aquesta és la bandera que ara aixeca Illa. El club Emprius contraposava l’estil institucional del veterà president, un estil esculpit artesanalment per les amargors de l’exili, als rampells populistes de Jordi Pujol, compensats gairebé sempre per la seva notòria intel·ligència política. (Un populisme baix en calories, comparat amb el d’ara.) Per 550 vots, les bases d’ERC acaben de votar la investidura d’un Emprius. Cal remuntar-se als anys vuitanta, quan l’Esquerra d’Heribert Barrera donava suport incondicional a Pujol i Illa encara era menor d’edat, per entendre el que això significa. Les eleccions del 12 de maig van dir que els independentistes no tenen majoria, ni en la societat catalana ni al Parlament, malgrat l’avantatge que els ofereix la llei electoral de Torcuato Fernádez Miranda i Adolfo Suárez a les províncies de Lleida i Girona. L’independentisme no té majoria, però el PSC i els comuns no poden formar bloc amb el PP i Vox. Per tant, només hi havia dues solucions: repetir les eleccions o anar a una majoria transversal. En algun moment va arribar a estar sobre la taula la possibilitat d’un acord a tres bandes entre els socialistes, ERC i Junts, sota la presidència d’Illa. Acord ampli a Barcelona i legislatura garantida al Congrés a canvi d’un programa de reformes per establir les bases d’una Espanya menys controlada per Madrid DF. Ni federal, ni confederal, ni sideral: menys controlada per Madrid DF. Aquesta és la veritable clau de la gran batalla en curs. El PSOE ho veia bé i Carles Puigdemont va dir que no. No volia renunciar. La seva aposta era la repetició de les eleccions, això és, acabar de trencar la crisma a Esquerra Republicana.

Evidentment, l’últim que desitjaven a ERC era repetir els comicis a l’octubre i això ens explica la votació de divendres, més ajustada del que es preveia. Ha guanyat el sí a la investidura d’Illa gràcies a les bases d’ERC a Barcelona i Tarragona, i a les ferotges diatribes de Felipe González i Emiliano García-Page en contra de l’acord. Gràcies a l’agressivitat immediata del sistema Madrid DF. El de sempre. Del soroll a l’interior del PSOE, cal posar una especial atenció a Astúries. Ja hi va haver moviments a Astúries durant els cinc dies d’abril en què Pedro Sánchez va posar en escena una possible dimissió. Aquella carta perseguirà Sánchez durant temps. Cal llegir les crónicas adrianas del periodista asturià Víctor Guillot. Si el soroll s’estén, Sánchez pot acabar avançant el congrés federal del PSOE.

Puigdemont està en un moment de crisi existencial, no gaire difícil d’entendre. Només en els moments de crisi existencial es redacten proclames polítiques de quatre folis amb la lletra molt apretada, com la que va donar a conèixer ahir. Ja que estem en moments de lectura d’estiu, podríem dir que Puigdemont oscil·la en aquest moment entre El comte de Montecristo, el desig de revenja; El general Della Rovere , en la sarcàstica versió original d’Indro Montanelli, l’home que s’acaba creient un paper heroic fins al límit del sacrifici, i El presoner de Zenda, la detenció que ho posa tot en perill. 

Puigdemont pot acabar sent el presoner de la Sala Segona del Suprem. Creient que pot forçar el Tribunal Constitucional a aplicar-li ràpidament la llei d'amnistia, l’home d’Amer podria convertir-se en el presoner excel·lent de la Sala Segona del Tribunal Suprem en un moment molt delicat de la legislatura. Portant les coses a l’extrem, ni tan sols és segur que Alberto Núñez Feijóo el pogués alliberar per la cèlebre porta del darrere en escenaris futurs. Un cop dins, no és fàcil sortir-ne. 

Franz Kafka va escriure alguna cosa sobre El procés.