A l'estiu no se solien veure a la televisió pel·lícules interessants, però això era abans de la competència entre cadenes televisives. A Movistar+ podeu veure una pel·lícula com Perfect days (2023), perquè ens recorda, a més de ser emocionant, que la vida pot ser una altra cosa. El film de Wenders, sense aixecar la veu, modestament, resulta un commovedor cant a l'existència més senzilla. El focus el posa a la rutina dels dies feiners, aquells que acaben per tenir raó, com deia Gil de Biedma. Dies autèntics i propis. Dies perfectes. Més nostres que aquests altres en què tot sembla transcendent, històric i també aliè.

El projecte va arrencar com a producte d'encàrrec. El veterà director alemany va ser temptejat per l'ajuntament de Tòquio per fer algun tipus d'obra audiovisual -un curtmetratge, un documental, una cosa- que dignifiqués els impol·luts i molt moderns vàters públics de la capital nipona. I Wenders hi va intuir, malgrat el prosaic i singular de l'encàrrec, una manera d'atrapar, a la senzillesa, l'esperit de l'època. Per començar, es va posar en contacte amb l'escriptor Takuma Takasaki i el projecte va començar a caminar. Necessitava ajuda al punt de vista japonès.

De la trobada entre tots dos, cineasta i escriptor, va néixer la pel·lícula tal com la coneixem. Dues visions diferents, però complementàries que s'evidencien a Hirayama, el protagonista. Un home de seixanta anys, netejador de lavabos públics, japonès occidentalitzat, aficionat a la lectura de Faulkner i les cançons de Van Morrison. Hirayama fa el mateix cada dia, amb monotonia. Però també amb joia. Sense esperança ni desesperació. A la seva vida espartana intueixes un passat del qual no saps res. Un personatge així, tan limitat, podria semblar poc interessant i avorrit, però, a la llum de la cultura nipona, cobra tota una nova dimensió plena de matisos, polièdrica.

El més important de la figura d'Hirayama és el desig d'autenticitat. Això que al Japó anomenen Ikigai, el sentit de l'existència, allò que realment val la pena viure. L'Ikigai implica un viatge d'autoconeixement: una exploració personal que requereix tenacitat i paciència. Una cosa així com l'existencialisme francès passat per la inevitabilitat zen. Encara que més enllà de la filosofia, Wenders s'aferra a la profunda humanitat de Hirayama. Un personatge que fa del “més és menys” –menys paraules, menys gestos, menys tot– la definició de la seva manera d'estar. Perfect days resulta així tan emocionant com ho va ser al seu moment El cel sobre Berlín (1987), però sense la seva angoixa, i tan significatiu com París, Texas (1984), per citar un altre dels grans títols de Wenders, però sense aquella dolorosa poesia de l'abandó.

El personatge principal no s'entendria sense l'actor que l'encarna: Kôji Yakusho. L'actor t'emociona quan, en el seu mutisme habitual, transmet una pau que enveges amb un simple somriure d'acceptació. En la simplicitat, fins i tot en la rutina vital, resulta un home feliç. Hirayama, el seu personatge, neteja els lavabos públics pel gust de la feina ben feta. La recompensa la troba en un raig de sol a deshora; una fotografia –sempre analògica– d'una flor o un arbre i en un somriure inesperat. També a la música. Algú va dir que la vida sense música seria un error i el que és seu és el rock dels seixanta i setanta, rock clàssic. A la sucosa banda sonora del film de Wenders sona -ressona- el tema de Lou Reed anomenat Perfect days, com el film. Una cançó que ens recorda, com el film de Wenders, que els dies perfectes existeixen malgrat els dies sublims.


Si reflexionem, al llarg de la nostra existència hem coincidit amb alguna persona com Hirayama, sol ser gent senzilla, afable, calmada que ha trobat en la senzillesa de la quotidianitat el sentit de la vida, l'Ikigai.