El 2 d'agost d'enguany, va morir Walter Orthmann, als 102 anys. El llibre Guinness dels rècords el va incorporar el 2021 com la persona que feia més temps que treballava en una mateixa empresa. 

Aquest ciutadà va entrar a la fàbrica tèxtil Renaux View amb quinze anys i va estar a la mateixa companyia fins als 101. És possible que això animés el president del Cercle d'Empresaris a proposar al govern que endarrerir la jubilació als 72 anys. L'entitat, que presideix Manuel Pérez-Sala, creu que la reforma del sistema de pensions no n'assegura la viabilitat, és profundament insolidària i exigirà un gran sacrifici als ciutadans en actiu. La idea no ha estat ben rebuda ni tan sols pels mateixos empresaris, ja que els presidents de la CEOE i de la Cepime se n'han desmarcat, mostrant la seva sorpresa pels termes de la proposta. Els polítics han fingit que no havien sentit aquesta recomanació. Si algú vol perdre les eleccions, només l'ha d'incorporar al programa electoral.

A hores d'ara, l'edat de jubilació a Espanya és de 66 anys i sis mesos, i el 2027 se situarà als 67. A França, passar dels 62 als 64 anys ha estat objecte d'un dels esclats socials més violents que es recorden i ha posat contra les cordes el Govern d'Emmanuel Macron. Hi ha qüestions que cal mesurar bé i explicar millor, però sobretot han de ser el resultat d'amplis consensos. Al nostre país s'ha apostat per un retard gradual, amb la complicitat dels agents socials.  

Cal no creure's multimilionaris de Silicon Valley, com Peter Thiel, fundador de PayPal, que està convençut que la mort és un problema que es pot resoldre i inverteix en els anomenats fons de l'eternitat, mentre manté una dieta d'hormones de creixement. En realitat, la decisió de jubilar-se hauria de ser voluntària a partir dels 60 anys. Hi ha qui a aquesta edat ja es pot jubilar pel tipus de feina que exerceix, i, en canvi, altres per un altre tipus de feina podrien jubilar-se molt més tard. Hi havia qui sostenia que la gent devia estar sense treballar i cobrant fins als 35 anys, i després treballar fins al final dels seus dies, ja que així podria gaudir de la preqüela de la seva jubilació amb plenes facultats físiques i mentals que són les que minven a partir dels 65/70.

Hi ha qui la jubilació li prova, com és el cas de l'expresident del Govern José Luis Rodrigues Zapatero, i a d'altres els va fatal com Felipe González, Alfonso Guerra, o José María Aznar. És una llauna treballar, cantava Luis Aguilé, mentre que Neil Postman ens deia divertim-nos fins a morir, però per aconseguir-ho calen temps i diners, i, així i tot, saber viure no és fàcil, i a sobre, a la vellesa cal sumar-li la solitud cada vegada més imperant entre la gent gran.

Sobre la solitud reflexionava Cioran: "Em dirigeixo a vosaltres, a tots els que coneixen fins on pot arribar la solitud de l'home, fins on la tristesa de ser pot enfosquir la vida i el pressentiment de ser sacsejar aquest món. I ho faig més per unir les nostres soledats que per saber el que jo també estic experimentant. Germans en moments de desesperança, de tristesa oculta i de llàgrimes contingudes, a tots ens uneix el mateix desig boig de fugir de la vida, la mateixa por de viure, la mateixa timidesa. 

De la nostra bogeria. Hem perdut el valor de tanta solitud i ens hem oblidat de viure massa en la vida. Ha de ser la nostra mort? Hem meditat massa sobre nosaltres mateixos perquè la vida no ens hagi castigat, i hem estimat massa la mort per poder continuar parlant d'amor.  Només hi ha vida on hi ha un començament continu; i nosaltres no hem fet, sinó acabar la vida a cada instant, i què és tot el nostre ésser sinó un etern fi? A nosaltres, als que estem més sols, als que la vida deixa de banda, qui ens infondrà l'esperança d'oblidar-nos de morir? Germans en la desesperança, hem oblidat potser la força de les nostres soledats, hem oblidat que els més sols són els més forts? Doncs ha arribat l'hora que les nostres soledats avancin al ramat, que vencen tota resistència i ho conquistin tot. La solitud deixarà de ser estèril quan a través d'ella el món sigui nostre, quan l'engolem amb els nostres desesperats ímpetus.  Quin sentit té tota la nostra soledat si no és la suprema conquesta, si amb ella no ho vencem tot? Germans! Ens espera la conquesta suprema, la darrera prova de les nostres soledats! Aquest món ha de ser nostre, dels més sols, dels que han de recuperar la vida! Estem perduts si no recuperem tot el que hem perdut, si no ho recuperem tot.  

Només així el nostre valor ressuscitarà i només així aprendrem a viure. No sé quantes solituds fan falta per conquerir el món; però sé que només unes quantes són suficients per fer-ho tremolar. Perquè el món no pot ser més que nostre, dels que no hem viscut."