AIXÓ ERA UNA DISTOPIA

Un dia de finals dels anys quaranta, el caudillo Francisco Franco, amb l’escopeta a la mà, en una de les seves caceres per Ciudad Real, després de mirar al seu voltant, va fer un comentari desmenjat sobre la manca de pobles en aquell lloc al costat de la nacional IV. Atès que, en les dictadures, les coses funcionen com en un còmic de Mortadel·lo –i molt pitjor– els acompanyants del mandatari van interpretar aquella frase banal com una autèntica ordre d’Estat i van decidir construir un poble just al lloc que havia assenyalat la mà del sàtrapa, entre Valdepeñas i Manzanares, l’actual pedania de Consolación, al seu dia batejada com a Villanueva de Franco. L’anècdota, una entre milers, l’extrec de Los pueblos de Franco (Galàxia Gutenberg), rigorós estudi d’Antonio Cazorla Sánchez, catedràtic d’història a la Universitat de Trent, que desmunta amb profusió de dades el mite de les bondats de la colonització agrària a Espanya del 1939 al 1975. Cazorla mostra com els tres-cents pobles i barriades construïts pel règim no van solucionar la misèria i, sobretot, que es va tractar d’una operació destinada a transferir ingents quantitats de capital públic als terratinents, que cedien una petita part de les seves terres –que l’ Estat els comprava a un preu molt superior al del mercat– a canvi d’una revalorització enorme de la resta. Molts d’aquells pobles quedaven molt bonics a les fotos de les revistes d’arquitectura –encara avui–, però els mancaven els serveis més bàsics. Els colons eren sotmesos a unes condicions financeres abusives, havien de lliurar bona part del que pro­duïen i molts van abandonar aquells enclavaments distòpics –comandats pels temuts mayorales– per marxar a la gran ciutat.

El complex tema dels colons al camp franquista aixeca avui un interès renovat per autors que busquen una perspectiva global, com Cazorla, o com ara Marta Armingol i Laureano Debat, que sumen històries humanes al recent Colonización (La Caja Books). No dubto que un dia ens arribarà la gran pel·lícula sobre el tema.

Si bé la majoria dels que van patir el franquisme tenen clares les coses perquè les veien, en les generacions joves poden anar calant falsedats com que aquests nous pobles eren una acció social destinada a pal·liar la pobresa dels camperols, una mentida dels creadors de “Franco va portar la Seguretat Social a Espanya” (no la comparen mai amb les que ja hi havia a les democràcies veïnes). Villanueva de Franco, per cert, es va construir en un lloc de terra pobra i pertinaç sequera. Fins al 1959 no va anar a viure-hi gent. I, per descomptat, l’aigua no arribava a totes les cases.  

 Xavi Ayén a la vanguardia.

SHARE THIS