Els dies 6,7,8 i 9 de setembre se celebra la Festa Major de Sabadell. On vivim nosaltres al nord de la Creu Alta fregant Can Puiggener, ni per la Festa Major de Sabadell ni per la de la Creu Alta ens toca cap mena d'activitat lúdica, com a molt les cavalcades de reis o de Carnaval passen properes de casa pel carrer Francesc Layret. I encara la Festa Major de la Creu Alta és menor i molesta poc, aspecte que empitjora quan és la Festa Major de la vila.

Normalment, aquesta festa Major ens agafava a Lanzarote, però enguany restem a casa i a banda d'aquesta Festa ens enganxarà també una altra tant o més desfasada encara que la Festa Major, la manifestació de la diada de l'l11 de setembre, i a més aquest any amb divisió d'opinions entre la xusma política (Hi ha quatre candidatures a dirigir ERC i Puigdemont de Gran Houdini). Ja no parlo més de la Diada, només una cita de Theo Angelopoulos amb la que penso n'hi ha prou:

"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè soc sempre i arreu un estranger." 

Dit això, tornem a la cosa de la Festa Major, sincerament no entenc a l’any 2019 i successius, més alguns d’anteriors, quin sentit té celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que són una mica de nygo, nygo.

No cal omplir l'eix Macià d'atraccions, paradetes i atraccions musicals que prou xivarri fan, o tallar pel mig l’eix Macià per eixordar als veïns durant quatre dies i quatre nits que dura la Festa Major i l'altra meitat plena de xiringuitos perquè la gent mami més del compte, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos si no en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Millet ho consideraria un robatori.

Tornant a la fira, no s'hi val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició. Si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot l'evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democràcia, la fira la feien al carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici, com els correfocs un espectacle atàvic, ideal per socarrimar-se mentre és fa el beneit pel bell mig del carrer malbaratant pólvora.

Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar-se, car de seguir així continuarem ancorats en una espècie de dia de la marmota del passat del qual no ens en sortim.

A banda, la Generalitat, tant l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inútils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilitat, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros per a rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les d'una punyetera vegada.

Baugman parlava de la societat líquida, però crec sincerament que hi encertava més  Mike Judge quan ens va parlar en la seva pel·lícula Idiocracy, de la disgenèsica Societat de la idiocràcia.


No sé per què he parlat d'aquest tema, quan un resident provisional sabadellenc parla del mateix però molt més encertadament, sota el títol: EL DESIG DE SER VASALLS (fragment)

"Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i, per tant, em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola..."