Aquest escrit és del 2016, L'he recuperat perquè parla de somnis, i crec que aquest somni d'una nit d'hivern es mereix ser recuperat. és més complex que el d'estiu de l'atre dia. Aquest te tela marinera. No he estat mai a Bucarest, la capital de Romania, ni recordo haver vist algun reportatge a la televisió sobre la ciutat, que, de fet, fins avui no havia despertat el meu interès. El motiu del meu interès, és preocupant, o més aviat inquietant, aquesta nit al voltant de les tres de la matinada he somiat amb les tres fotos que veieu, la de capçalera i les posteriors. Li he comentat a la Rosario quan he anat a buscar el diari, que m'ha dit: 'mira en internet fotos de Bucarest a ver si sale lo que has soñado'...
I se m'escapa, en teoria no pots somiar sobre el que no has vist o no coneixes, per exemple, si no has disparat mai una metralladora, no pots somiar que ho fas, i en això hi estaria d'acord, però aquesta nit he somiat amb aquest pas elevat de Basarab, amb aquest pont i el tramvia, però amb el terra molt més xop i amb aquest altre pont, i el record és nítid. 
Aquesta seria la primera part del somni, a les tres, m'he aixecat i he aprofitat per anar a fer aigües menors, no solc llevar-me en tota la nit, però si em desperto vaig al servei. 


I ara ve la segona part del somni, que desmunta la teoria dels entesos que diuen que només somiem moments abans de despertar. A Bucarest, coneixia a uns informàtics que eren uns cracs, però que malvivien fent plantilles per blocs i app d'estar per casa. Un d'ells, tenia una idea que a mi m'interessava i me'ls enduia a Sabadell a una vella nau vora el riu, on muntàvem una empresa IMISNO (impossible is nothing), de moment no cobraven, els mantenia, vestia i alimentava fins que desenvolupessin el producte. Aquest era un sistema que permetia inserir vídeos i animació publicitaria als diaris de paper (em sembla ja existeix alguna cosa d'això) de manera que es podia fer en l'àmbit industrial, o sia en la tirada diària d'exemplars. El primer diari que ens comprava el producte era el Periódico i el tracte era que ens cedia a nosaltres el 20% dels ingressos publicitaris que fes per aquest sistema. Com la cosa funcionava molt bé, tots els diaris volien el sistema que òbviament havíem patentat arreu, només que ara el tracte era ja d'un 30% i clar, els diners entraven a cabassos i els sis informàtics romanesos ja podien cobrar un bon sou, de fet, l'empresa era seva atès jo els hi cedia.
Mentrestant, a la nau del costat d'on estàvem vivien set o vuit pidolaires als qui els hi fèiem a condicionar unes estadetes dignes, a canvi que anessin ben vestits i pentinats com un representant de Podemos i cuitessin de l'hort aprofitant els terrenys que hi havia al costat mateix de l'edifici. També i aprofitant que en ser a baix del riu ens havíem de desplaçar a Sabadell per dinar, creàvem un restaurant que servia per alimentar-nos a nosaltres i als pidolaires i a gent que anava passant per allí amb la bicicleta i s'aturava a esmorzar, atès era al costat del camí. El restaurant es deia 'l'enrenou' i era independent, o sia facturava els menjars que servia a l'empresa. Ah!, per anar a la nau, al terra de casa hi tenia un dron dissenyat pel romanès, en el que em traslladava. I aquí ja m'he despertat i no sé com ha acabat el negoci. Com veureu, és més que el somni d'una nit d'hivern, a veure si mentre dormo faig viatges astrals.