Més de 80 anys en el cas dels homes i 85 anys en el cas de les dones. És l'esperança de vida per sexe dels espanyols, d'acord amb l'Estadística del moviment natural de població (matrimonis, naixements i defuncions). Escrivia l'Espinàs l'any 2001: El dia 7 de març de l'any 2000 vaig fer 73 anys. Devia ser bastant jove quan vaig llegir que a Catalunya, l'expectativa mitjana de vida per a un home era de 73 anys. El 2000 em semblava llunyà, la llunyania sempre és subjectiva. Una vegada el meu pare em va dir: "No és que el temps passi de pressa, és que un any és molt curt". 

Arribat als 74 anys, doncs, he arribat a la vulgaritat de la mitjana, a allò que es considera grisament raonable. L'atzar m'ha estalviat una desaparició prematura. Com la d'algunes persones que tant he estimat. Perquè la vida és atzar; des del fet del naixement fins al fet de la mort. I així em veig als setanta-quatre, passat el temps reglamentari. Com en un partit de futbol, l'àrbitre m'ha concedit l'anomenat temps afegit. D'aquest temps afegit en va sortir un recull d'històries, un autoretrat local, atès que si Miró deia que per a ser universal s'ha de ser local, l'Espinàs ens demostra que per arribar a l'essència de la vida només li cal aturar-se en un moment quotidià i donar-li una dimensió que reflecteix la condició humana.  

A tall d'inventar-hi, una història curta: PRIMERA FRESCA 

"El moment de sentir el primer aire massa fresc al braç, no és una esgarrifança, encara, és com si la llum grisa del vespre de tardor s'hagués metal·litzat en contacte amb la pell. La pell freda fa aparèixer ara la frontera oblidada del cos. Pensar en un jersei, que posarà en els braços i en el pit una escalfor que sembla antiga, com una pell feta de records, d'aromes, de tactes maternals".

Aquest llibre és un autoretrat, sens dubte, però també una col·lecció d'apunts penetrants sobre allò que ens envolta, i que Espinàs converteix  en pura i poètica matèria literària. Temps afegit - Josep Maria Espinàs - la campana.