Prenc aquest títol de les Pàgines viscudes que Josep Maria Folch i Torres va publicar a la revista infantil En Patufet des del 1915 fins al 1938, sempre amb la col·laboració del dibuixant Junceda. Van ser la secció més llegida de la revista, per recollir escenes de la vida quotidiana amb càrrega sentimental, en què la virtut triomfava sempre sobre el mal. Van tenir un èxit esclatant, malgrat que van sorgir crítiques pel seu sentimentalisme i pels desenllaços forçats.
El que explico ara és una pàgina viscuda per mi, que no és sentimental. Tampoc no narra un desastre. És un episodi reiterat i irrellevant de la vida quotidiana. L’escenari, la notaria barcelonina en què vaig exercir el meu ofici del 1977 al 2015. Comença durant l’atorgament d’una escriptura de compravenda d’un pis o d’una casa. Venedor i comprador estan d’acord en tot, però el venedor prega al comprador que, malgrat signar la compra, el lliurament de les claus de la finca es demori deu dies perquè pugui treure els mobles. El comprador hi accedeix, però exigeix que, si el venedor es retarda del termini pactat, aboni una penalització de cent euros per cada dia de mes. El venedor accepta agraït i se signa l’escriptura de venda amb aquest pacte.
Passats deu dies més dels deu pactats, venedor i comprador van de nou a la notaria. I el comprador demana al venedor, abans de res, que li aboni mil euros pels deu dies de retard en el lliurament de les claus. A la qual cosa el venedor respon amb expressió de gran sorpresa: “Però què em dius?, a què treu cap això ara? Aquí tens les claus i s’ha acabat”. “D’això res –respon el comprador–, perquè vam pactar que per cada dia del mes pagaries cent euros i han estat deu dies de retard, i, per tant, em deus mil euros. Així ho vam signar”.
“Això no pot ser de cap manera –insisteix el venedor–, perquè una cosa és el que se signa i una altra cosa molt diferent és el que cal fer. Jo no vaig poder treure els mobles abans. Cal parlar, parlem-ne”. I el comprador s’hi oposa: “No hi ha res a parlar; cal pagar, que és el que s’ha pactat”. “Si us plau –s’encrespa el venedor–, som persones i estem per sobre dels papers, hem de parlar i fer el que toca”. “Que és pagar”, rebla el comprador.
“De cap manera”, s’atrinxera el venedor, si bé que tot seguit afegeix: “Et faig una proposta: ni tu ni jo; per què no fem una meitat per a cadascú i així tots contents?”. I després d’un estira-i-arronsa, el comprador s’hi avé, cobra cinc-cents euros, rep les claus, les dues parts signen i, conte contat, ja tot està explicat.
No pretenc extreure d’aquesta anècdota, diverses vegades repetida, un tret definitori d’un pretès caràcter col·lectiu, però sempre he tingut clar que aquesta manera denota una actitud davant la llei (un contracte és una lex privata) que relativitza la seva força d’obligar. A què es deu aquest descrèdit de la llei?. Pot ser que molts ciutadans d’aquest país associen la força obligatòria de la llei, així com la violència legítima que la imposa si s’escau, a un Estat que consideren, en el millor dels casos, només com a relativament propi, si no totalment aliè. - Una ‘pàgina viscuda’. - Juan-José López Burniol
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada