Tomàs Alcoverro i Muntané, (1940) és un dels grans corresponsals catalans. Es va instal·lar a Beirut (Líban) l’any 1970. i d’aleshores ençà ha informat durant dècades del Llevant. Ara retirat, Alcoverro viu a cavall de Beirut i Barcelona. VilaWeb el va visitar ahir per parlar de la guerra entre Israel i l’Hesbol·là, la milícia xiïta instal·lada al sud. Entràvem a casa seva quan feia poques hores que la invasió israeliana del Líban havia començat, i ell feia trucades a amics i coneguts del país. Poques hores després, Iran atacava amb míssils Israel. A Vilaweb l'han entrevistat.

—Els soldats israelians arribaran a Beirut o es mantindran a prop de la frontera?

—No crec que arribin a Beirut. Però, pobre de mi, què sé jo què faran. Hi ha la idea que podria ser una invasió relativament poc profunda. Sí que vull dir, perquè això és una cosa clara, que Israel té una reivindicació històrica perquè considera que fins al riu Litani és part d’allò que ells pensen que era l’Israel històric. Calculo que de la frontera al riu Litani hi deu haver potser quaranta quilòmetres, amb una ciutat molt important al mig, que és Tir.

—La reivindicació d’aquests quaranta quilòmetres ha estat de tots els primers ministres israelians, o només de Netanyahu?

—És una reivindicació tradicional d’Israel. És una cosa que sempre repeteixen.

—Pel que dieu, doncs, és possible que els israelians entrin i s’hi quedin?

—Ja s’hi van quedar uns quants anys. I s’anaven retirant de mica en mica. Aquestes retirades no van ser ràpides. Però se’n van anar al final. La idea és que l’Hesbol·là, amb la seva lluita de resistència, ha convertit el Líban en un Vietnam.  Era la frase que es deia aleshores.

—I aquesta franja que ara ataquen, qui la defensarà?

—Aquí hi ha el gran drama del Líban. Després de la guerra anterior, hi ha uns acords que no s’han complert. I no els ha complert l’Hesbol·là, evidentment. Els acords eren que l’exèrcit del Líban es desplegaria en aquesta regió fronterera, cosa que no ha pogut fer completament perquè hi havia la gent de l’Hesbol·là. Malgrat que l’acord de la guerra anterior era que no hi serien presents, s’hi veien, s’hi veien. Jo vaig estar fa relativament poc per aquesta zona i eren pertot arreu, no és que hi fossin d’amagat. En aquesta zona també hi ha la força multinacional, amb un contingent espanyol també.

—I aquests soldats de les Nacions Unides, ara combaten o se n’han anat?

—Sembla que s’han replegat. L’exèrcit de l’ONU, per dir-ho ràpidament, té un mandat molt limitat, i no poden fer servir les armes. Passa que els soldats tots volen anar-hi, perquè tenen una bona paga.

—Segons tot allò que heu llegit aquestes últimes hores, quina reacció ha tingut la premsa libanesa afí a l’exèrcit?

—Com ja sap, l’exèrcit no entra en guerra. L’exèrcit del Líban no està en acció, no és atacat. Israel no va contra l’exèrcit del Líban. Israel no fa la guerra contra l’exèrcit al Líban.

—L’Hesbol·là és una força multinacional? D’on són els soldats?

—L’Hesbol·là és un grup libanès, no és palestí de cap manera. Tots són libanesos, sí. I xiïtes. Bé, aquí hi ha un fet molt important. Fixi’s que no hi ha cap país àrab que es comprometi en aquesta qüestió.  No hi ha cap país àrab que en vulgui saber res, d’aquest –parlem francament–, d’aquest infern. Ningú. És una cosa que és estranya, però és així. No hi ha ningú que es vulgui ficar en aquest merder. I sobre la franja de Gaza, igual. No hi ha ningú que s’hi vulgui ficar. Hi ha declaracions i coses, hi ha manifestacions pels carrers, hi ha molt entusiasme, hi ha moltes emocions, però no hi ha res més. Forma part d’aquesta cosa difícil d’entendre: que de fet, els països àrabs tampoc no estan interessats a mantenir una situació com aquesta.

—Egipte, Turquia, Catar, tots aquests sí que han fet moviments per Gaza. No?

—Tothom voldria que aquest problema tan gruixut i tan difícil no els toqués. Cap país àrab no s’hi ha ficat. Cap, cap ni un. Ni en el de Gaza ni en el del Líban.

—L’exèrcit libanès no defensarà la milícia de l’Hesbol·là?

—L’exèrcit libanès no és l’Hesbol·là. Realment l’Hesbol·là no hauria d’existir, havent-hi un exèrcit com el del Líban. El Líban és un país molt fràgil i no se sap imposar. Aquesta és una frase terrible, oi? Però és així.

Tomàs Alcoverro, periodista, a casa seva, Barcelona (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—Què vol dir “Hesbol·là”?

—Vol dir ‘partit d’Al·là’, el ‘partit de Déu’.

—L’Hesbol·là no és tan sols una milícia. Actualment també és un partit polític, majoritari al parlament. Quina influència té l’Hesbol·là dins el Líban?

—És forta, és forta, però també limitada. En aquest moment no hi ha ni president de la república ni cap de govern, no diré per culpa de l’Hesbol·là, però sí per culpa de tota la barreja d’acords que s’han de fer. Els altres partits, tant per nomenar president de la república com per nomenar un govern nou, han de comptar amb ells. I els acords no es fan.

—Tesi, l’Hesbol·là és molt més radical i molt més islàmica que la societat libanesa en general.

—Sí, és així. Hi ha una gent que fa costat a l’Hesbol·là absolutament, que són els xiïtes (encara que no tots siguin de l’Hesbol·là). Però les altres comunitats prenen distàncies. O s’enfronten directament amb la ideologia i la política i el programa de l’Hesbol·là. És a dir, l’Hesbol·là és un partit fort dintre els xiïtes, però també té molta gent en contra.

—La importància de la caiguda de Nasral·là, quina és?

—Transmetia una bondat com dolça, infantil. Era un home que parlava molt bé, arribava molt a la gent, amb un llenguatge molt directe i preparat, alhora també molt tranquil. Els feia sensació de dignitat. Un món molt diferent del nostre; aquests valors que aquí semblarien una mica ridículs, allà són valors en què la gent creu.

—Nasral·là, el vau conèixer?

—No. El seu segon, sí. Ara és el que porta les regnes. No van de civils. Van de religiosos. L’home feia molt bona impressió. Així com hi ha grups desordenats, aquest grup es nota que té la influència iraniana, perquè els iranians són molt més endreçats i ordenats que els àrabs. Teoria meva.

—Fa uns quants anys la majoria del parlament era cristiana i ara no. Per què ha canviat?

—No eren ben bé cristians. Hi ha un canvi de població molt ràpid aquests últims anys. Fa pocs mesos jo era a Beirut i van sortir unes estadístiques molt estranyes en què ja es deia que els cristians havien arribat únicament a ser el 15% o el 20% de la població. Però tot això és molt difícil de verificar.

—Per què?

—Perquè no hi ha cens de població, al Líban. Tot el que es diu sobre xifres és pura especulació. Hi ha una cosa evident, que es nota: els cristians cada dia disminueixen.

—Vídeo de dimarts: “Ciutadans de l’Iran, pensem en vosaltres, us alliberarem més aviat que molts no pensen.” Dit per Netanyahu.

—Fa una propaganda molt ben feta. I crec que a molta gent li ha d’arribar alguna cosa a dins.

—Fins ara Netanyahu anava perdent suport. Però d’ençà de l’atemptat a Teheran, les explosions i ara l’Hesbol·là, va guanyant popularitat. Per primera vegada en molts mesos.

—Sí, bé, són els seus enemics. A veure si ens aclarim. Aquí hi ha únicament un guanyador, i els altres són els perdedors. No podem veure negre allò que és blanc. I blanc allò que és negre.

—Però qui és el guanyador?

—Israel. No hi ha cap altre guanyador. Evident, per mi.

—Per què Israel és guanyador?

—Perquè liquida els seus enemics. Els destrossa. Aquí hi ha l’altre tema. Sempre s’ha dit que són situacions molt desiguals. Un estat que usa tota la força de la seva estructura militar, d’informació, contra, de fet, unes pobres milícies. Perquè són milícies, no són exèrcits. Aquí no hi entra cap exèrcit. Les guerres al Pròxim Orient es van acabar l’any 1974. A partir del 1974 no hi ha hagut mai cap guerra entre exèrcits àrabs i l’exèrcit d’Israel. La guerra ha estat entre l’exèrcit d’Israel i milícies palestines i milícies libaneses. Però no hi ha cap exèrcit àrab que faci la guerra a Israel. I Israel tampoc no ataca cap exèrcit àrab.

—A la frontera entre Israel i el Líban hi ha túnels com a Gaza?

—Sembla que sí. Per cert, això del túnel, una idea meva, una interpretació meva, molt concreta: això ve de l’època d’Arafat. Arafat era arquitecte.

—Alguna cosa que cregueu que aquí interpretem malament?

—Jo diria tot. I m’hi incloc. Aquestes situacions són tan poc clares… I les coses són molt barrejades.

—Voleu dir alguna cosa que no hagi preguntat?

—No m’heu preguntat per la gent. La gent n’està farta. I això també és perillós. El Líban és arrossegat a aquestes aventures (i no crec que sigui l’última) per un partit que representa uns interessos d’una part del Líban, però no de tot el Líban, i que té una ideologia que no és la ideologia absolutament natural i senzilla que tenen els altres: la de viure la vida. I viure d’una manera com més normal millor. Però, és clar, hi ha aquests grups ideològicament tan potents. Potser per a entendre que l’Hesbol·là té tant de suport, cal saber que té una té política social molt important, i assistencial. Tenen metges, tenen hospitals. Recordo que a la guerra anterior arribava abans l’assistència de Catar i de l’Hesbol·là que no la de l’estat libanès.

—L’Hesbol·là ajudava la gent a reconstruir la casa?

—Per exemple. I després afegim-hi una idea una mica rocambolesca: quina és la moneda de l’Hesbol·là?

—Quina és?

—El dòlar. Si per un cafè has de pagar 100.000 lliures libaneses, amb el dòlar en pagaràs 50 cèntims. Per tant, hi ha una dolarització absoluta. Però no tothom té accés als dòlars. L’Hesbol·là, sí. I expliquen una anècdota, que em va xocar molt i que al final no em va xocar tant. Van demanar a Nagrella, fa pocs mesos quant guanyava. I va dir la quantitat en dòlars. També es diu que els milicians de l’Hesbol·là guanyen més que els soldats de l’exèrcit internacional.