Ho van anticipar Plató, Kant, Calderón i Borges: allò que creiem que és la realitat no és més que una projecció a la nostra ment del gran teatre del món amb una immensa biblioteca neuronal. Rafael Yuste, director del Centre de Neurotecnologia de la Universitat de Columbia llança una teoria que enllaça aquelles intuïcions amb la ciència. El nostre cervell anticipa la realitat amb imatges gegantines que va reduint en dues etapes: el naixement i l'adolescència. Així ens adaptem al medi per tal de sobreviure per reproduir-nos. Si el seu model s'imposa, haurà superat l'input-output de Cajal on percebem estímuls i actuem en conseqüència. I, en entendre com funciona el cervell, revolucionarem l'educació, la geopolítica i totes les relacions humanes... El gran salt endavant de la nova teoria Yuste es començarà a fer quan serveixi per curar una malaltia mental.

Lluís Amiguet l'ha entrevistat a la contra de la vanguardia.

Com funciona el cervell?

Esbrinar-ho és com armar un trencaclosques. Hi ha diverses teories generals per encaixar les peces. Van començar Cajal i Sherrington sostenint que el cervell és una màquina d'input i output.

Percep estímuls i emet respostes?

Les peces d'aquesta teoria no acaben d'encaixar. Encaixen millor amb la teoria que el cervell és una màquina de predicció.

Anticipa escenaris i els compara amb la realitat per triar una conducta?

És un generador de realitat virtual. Tenim un teatre del món al cap que va anticipant el que passarà en el futur. I sobre aquesta anticipació tria un comportament entre els possibles.

Per què tria un i no un altre?

El nostre cervell tria sempre la conducta que ens ajudi a sobreviure i reproduir-nos. I ho fa amb complexos càlculs...

De vegades no semblen tan complexos.

És molt sofisticat: cregui'm. Una gran part del que fem té a veure amb l'altre sexe, amb reproduir-se.

Això quadra amb el que és observable.

Per això per elogiar la intel·ligència d'un humà diguem que “les veu venir”.

Obeïm el gen egoista?

L'evolució ens ha creat un cervell per predir el futur. Els animals amb cervell tenim així un gran avantatge sobre els que no en tenen.

Com construïm el gran teatre del món al nostre cervell?

Ara cal ser contraintuïtius...

Això és La Contra: endavant doctor.

Pensem que les coses es construeixen, com una casa, peça a peça; però el cervell ho fa al revés: va del tot a les peces.

Desconstrueix el que s'ha imaginat?

Anticipa una casa enorme i després li va traient tot allò que no va fent falta. És com l'escultor que d'un bloc de granit gegantí acaben traient pedra i tallant una petita figura humana.

No és malbaratar energia cada cop?

No és cada cop. Només realitzem aquesta desconstrucció dues vegades a la vida. Naixem amb una immensa xarxa neuronal per anticipar el món, que és com tenir connectats al cervell sis vegades tots els enllaços de la xarxa planetària d'internet.

Això és una xarxa immensa!

Durant l'adolescència anem descartant enllaços i ens quedem amb els que ens són més útils fins a quedar-nos diguem que en tres vegades aquesta xarxa.

Per què tanta energia malbaratada?

La meva hipòtesi és que naixem amb el cervell adaptat per a qualsevol entorn –del desert al pol– per anar descartant després els enllaços que no necessitem.

Continuem sent igual d'adaptables tota la vida? La neuroplasticitat dura?

La gran poda només es fa en el desenvolupament embrionari i inicial i després en la pubertat i l'adolescència. Després encara tenim plasticitat, però menys.

Per això costa més aprendre idiomes de gran?

I això també explicaria l'esquizofrènia: aquesta poda seria defectuosa i els esquizoides rebrien més estímuls que tu i jo.

Però aquestes veus existeixen?

Per ells són tan reals com la seva ara mateix.

Aleshores vivim en una pel·lícula que ens projecta el nostre cervell?

Ja ho va dir Plató amb la seva cova, en què veiem projectat un món no real. I Kant diu que la ment humana no reflecteix el món, sinó que és al revés: el món reflecteix la ment humana. I així s'entenen les matemàtiques. I que un manc encara seu el braç...

On ens porta aquest nou paradigma que proposa?

Comencem a entendre el nostre cervell per dins, i és una revolució. Sabrem comunicar-nos des de dins i no com ara, que concebem els cervells com a caixes negres aïllades que perceben i reaccionen. L'educació serà el primer camp d'aquesta revolució. Per què tancar 20 anys un ésser humà en una classe?

On veu nous neuroprogressos?

La guerra: entendre els seus neuromecanismes farà la diplomàcia més efectiva.

Tant de bo (que ve d'Al·là).

La societat tindrà a les mans la forma de desxifrar el funcionament del cervell, i necessitem repensar l'ètica.

Quan serà una realitat?

Jo vaig ser metge abans que neurocientífic i per mi haurem arribat quan aquesta teoria general pugui curar malalties.

Per quan?

Primer serà ciència i després medicina. I hi ha malalties psiquiàtriques i altres neurològiques. Algunes, com l'alzheimer, es curaran abans que d'altres, com l'esquizofrènia, la depressió o l'ansietat, que són més complexes.