Si hi ha un terreny en el qual les mitges veritats, les tergiversacions i els tòpics infundats dominen el debat públic, és el de la immigració, un camp de mines que provoca reaccions d’alta temperatura emocional. A Europa, avui, les xifres d’entrada d’immigrants irregulars no són particularment altes. No hi ha cap crisi migratòria. El que hi ha és un problema polític provocat per uns partits populistes que han trobat en la immigració una mina d’or. Carles Casajuana a la vanguardia.

Fomentar la por a una allau d’immigrants dona vots. A remolc de l’extrema dreta, cada cop més governs estan endurint les mesures contra la immigració irregular. Fins i tot la Comissió Europea s’està apuntant a idees tan vergonyoses –i inútils– com la de crear centres de detenció a l’estranger. Com que aquestes mesures no combaten un problema real, al cap de poc temps d’adoptar-se ja sol ser fàcil presentar-les com a insuficients. Resultat: cal reforçar-les encara més. El cercle viciós està servit. La mà dura i el populisme xenòfob s’alimenten mútuament.

Per regla general, l’opinió més estesa a Europa i als Estats Units és que avui, al món, hi ha més emigrants que mai; que venen jugant-se la vida, explotats per màfies de traficants de persones; que aquests emigrants fugen de la misèria extrema en què viuen, atrets per la nostra opulència i les nostres generoses ajudes socials; que prenen els llocs de treball als treballadors autòctons, posen en perill el sistema de benestar, contribueixen als problemes de l’habitatge, augmenten la criminalitat i no s’integren fàcilment; que compensen l’envelliment de la nostra població, però que si obríssim les portes en vindrien una quantitat infinita.

Tots aquests llocs comuns surten malparats de la confrontació amb les dades. Actualment, al món, no hi ha pas una quantitat excepcional d’emigrants. Hi ha hagut èpoques amb moviments migratoris molt més acusats, com la primera dècada del segle XX. La majoria dels que venen a Europa no van jugant-se la vida, explotats per màfies que viuen del tràfic de persones; arriben amb avió i passen el control de passaports, amb el visat corresponent si el necessiten. No solen venir dels països més pobres, ni ser els més pobres dels seus països. Venen d’estats que comencen a prosperar, en els quals la gent abandona el camp per anar a les ciutats a la recerca d'oportunitats i llocs de treball; i els que venen són els que tenen mitjans per emigrar fora del país.

Més que una crisi migratòria, tenim un problema polític causat pels que han vist en la immigració una mina d’or.

No venen atrets pel nostre Estat de benestar. L’educació i la sanitat gratuïtes no tenen gaire pes en la decisió d’emigrar. Venen perquè volen llocs de treball més ben pagats dels que hi ha al seu país i perquè saben que aquí els poden trobar. També van a països sense cap xarxa social, com els del golf Pèrsic, pel mateix motiu. No li prenen la feina a ningú. Agafen els llocs de treball que cap treballador autòcton accepta: ajuda domèstica, cura de persones grans, agricultura, etcètera.

No posen en perill el nostre sistema de benestar. Generen despeses de sanitat i d’educació, naturalment, però també contribueixen a cobrir-les amb els impostos que paguen. Una cosa va per l’altra. No abusen dels subsidis d’atur o per malalties: volen treballar, no viure de les ajudes públiques. No tenen cap culpa dels problemes de l’habitatge, generats per la desregulació del mercat de lloguer i per la imprevisió. No augmenten la criminalitat: si de cas, tendeixen a rebaixar-la, perquè venen amb l’ambició d’obrir-se camí i prosperar i no volen arriscar-se a ser deportats.

Els murs i l’enduriment dels controls a la frontera no impedeixen que vinguin; només ho dificulten. S’integren amb facilitat, sense programes específics. Només necessiten temps, feina i accedir als mateixos drets que nosaltres (i si poden obtenir la nacionalitat, millor). Els italians de Nova York, els indis de Londres i els turcs d’Alemanya en són un bon exemple. Per pal·liar l’envelliment de la nostra població, n’haurien de venir molts més, però això no és possible perquè al món no hi ha tanta gent que vulgui venir, i cada dia n’hi haurà menys. La Xina, Tailàndia, Mèxic i Turquia seran aviat països d’immigració, si no ho són ja.

Tot això ho explica Hein de Haas en un llibre magistral, fruit de molts anys d’estudi, LOS MITOS DE LA INMIGRACIÓN. Naturalment, les seves idees són discutibles, en el sentit més noble de la paraula. Però el valor del llibre no rau en les tesis que defensa, sinó en la capacitat de posar al descobert la distància que separa el debat polític de la realitat. Un exemple: Itàlia, segons la patronal Confindustria, necessita 1,3 milions d’immigrants en els pròxims cinc anys per ser competitiva, i el Govern Meloni es proposa obrir les portes a 165.000 immigrants l’any 2025. Però mentrestant atropella els drets d’uns quants centenars d’immigrants irre­gulars i distreu l’atenció amb l’onerós pla per crear un centre de detenció a Albània.

Els tòpics són el colesterol de les artèries intel·lectuals. Si els deixem que s’amunteguin a qualsevol racó de la nostra forma de pensar, ens poden provocar una esclerosi mental aguda. És el que està passant amb la immigració.