CARTA D'UN CONEGUT

El 19 de desembre de l’any 2012, Artur Mas i Oriol Junqueras van signar l’acord de Govern que va permetre la continuïtat del primer com a president de la Generalitat i la satisfacció de l’interès del segon que es convoqués una “consulta sobiranista” el 2014. Set mesos després, el president Artur Mas li va enviar una carta al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, per comunicar-li que vol fer aquesta consulta i que li agradaria que no hi posés entrebancs.
A propòsit d'escriure cartes, en parla Laura Freixas al seu article d'avui a la vanguardia: "M'he divertit molt preparant una conferència per a un cicle sobre correspondències d'escriptors, dirigit per Alfredo Taján, al centre cultural La Malagueta, a Màlaga. Vaig triar comentar les cartes entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West, una aristòcrata bisexual que li va inspirar la novel·la Orlando. Són textos fantàstics: intel·ligents, afectuosos, vivaços".
En observar l'individu postmodern, podríem afirmar que, de totes les transformacions que pateix, una de les més rellevants és la pèrdua de narrativitat, la dificultat cada vegada més aguditzada per explicar-se a si mateix i elaborar un relat. Un mal que, malgrat la seva afectació comuna, pateixen més els qui han nascut a l'era digital. Com i per què està passant tot això, ho he trobat molt ben explicat en un llibre que acaba d'aparèixer: Sense relat. Atròfia de la capacitat narrativa i crisi de la subjectivitat, de Lola López Mondéjar. El seu gran mèrit, al meu entendre, és descriure molts fenòmens actuals: fragmentació, acceleració, precarietat, descrèdit de les grans visions del món (religió, marxisme…), concepció utilitària de les relacions personals… a partir d'un denominador comú: la pèrdua o empobriment del relat, de la interpretació que fem amb paraules de nosaltres mateixes i del món.
És una mutació social tan enorme, que jo no sé com la podem afrontar. Però almenys en el nostre petit àmbit particular, em permeto suggerir que, sense abandonar Bluesky, Instagram o WhatsApp, tornem a escriure llargues cartes (encara que les enviem per correu electrònic) i a portar un diari íntim, suggereix Freixas. De fet, els blocaires ja ho fem això, hi ha gent que deixa comentaris que són de l'allargada d'una carta, i el bloc no deixa de ser en alguns casos un diari íntim; a banda que, enviar una carta per correu electrònic no em sedueix, ara, una carta a mà, escrita amb ploma estilogràfica que encara conservo, dins d'un sobre i amb el seu segell, sí que és suggerent. Carta d'una desconeguda de 'Stefan Zweig' em va inspirar per escriure 'Fins que cal dir-se adeu', en què cada capítol és una carta. Seria bo començar a practicar, un dia d'aquests saltaran els ploms del núvol i ens quedarem a les fosques a la xarxa. Som-hi!, qui s'hi apunta.