El municipi de Rocafort és a pocs quilòmetres de l'epicentre de la DANA. Curiosament, des d'allà, en plena Guerra Civil, el poeta Antonio Machado va enviar una carta al novel·lista David Vigodski. “A Espanya el millor és el poble”, deia, mentre explicava la gesta heroica de la defensa de Madrid. En aquesta correspondència sembla estar el veritable origen de la frase que s'ha popularitzat les últimes setmanes, encara que abans també l'havíem escoltat diversos líders llatinoamericans. “Només el poble salva el poble”. Aquesta consigna va aconseguir sintetitzar la deficient i tardana resposta dels governs central i autonòmic, i, al seu lloc, la commovedora reacció ciutadana, que es va materialitzar en muntanyes de donacions materials, ponts atapeïts de voluntaris i voluntàries i d'altres expressions de solidaritat fraterna. Era precisament això: el poble salvant el poble.

Tot i això, aviat la frase va anar adquirint un altre caire. I ja no era una orgullosa descripció de la generositat de milers de valencians i valencianes, sinó una expressió de ràbia davant de la inacció de l'Estat. L'accent es posava més aviat a l'adverbi inicial: “Només el poble salva el poble”. Així, se sumava al repertori de lemes sorgits al si de protestes antisistema, com el “No ens representen” del 15-M, el “Que se'n vagin tots” de la crisi argentina del 2001, el “We are the 99%” de l'Occupy Wall Street i el més recent "No són 30 pesos, són 30 anys" de l'esclat xilè.

Les paraules no tenen amo. I no importa gaire que molts dels que avui repeteixen “només el poble salva el poble” no s'identifiquin amb Machado o fins i tot estiguin més a prop d'aquells dels quals el poeta volia salvar-se. La frase, avui, ha esdevingut un crit d'antipolítica, una manifestació de cansament i ràbia contra els nostres representants, una crítica a l'Estat de benestar, al pagament d'impostos ia l'ordre establert. Aquest tipus d'expressions, encara que puguin representar legítimament sentir una societat abandonada davant la tragèdia, també poden derivar en visions maniquees i limitades. I això és un problema perquè “els conflictes es tornen irresolubles quan cauen en mans dels qui els defineixen de manera tosca i simplificada”, com alguna vegada va escriure Daniel Innerarity.

Rocafort és lluny de Nova York. Molt lluny, de fet. Allà, en una ciutat de llarga tradició demòcrata, el profund descontentament amb la inflació va fer que Donald Trump obtingués gairebé 200.000 vots més que el 2020. Durant la campanya, el seu discurs, amb certs tints catastrofistes, va buscar permanentment atiar el pessimisme que sentia bona part de la societat i mostrar-se com l'únic capaç de resoldre els problemes del país. Ni “només el poble salva el poble” ni tampoc “només el líder salva el poble”. - Antonio Gutierrez Rubí, la vanguardia.com