VALÈNCIA NO ÉS EL TERCER MÓN

València no és el Tercer Món, però ho sembla. Ho ha escrit Salvador Enguix, delegat de La Vanguardia a la Comunitat Valenciana. Trenca l’ànima llegir-lo aquests dies, escriu Josep Martí. A ell i a la resta de companys que amb les seves paraules ens acosten a l’Apocalipsi de fang que ha sembrat la seva terra, la nostra, de cadàvers i runa. Vivim, potser no pot ser de cap altra manera, ancorats en la creença de la invulnerabilitat. Falsament intocables. Prenem nota de les desgràcies llunyanes que recurrentment assolen el planeta, convençuts de què això no va amb nosaltres. Al capdavall, la providència ens ha situat a la seva cara amable, fins al punt que només som capaços d’imaginar centenars de morts i desapareguts atribuïbles a un desastre natural en llocs llunyans. 

Del cataclisme valencià, allò que ens agermana de veritat amb el Tercer Món és haver-nos estavellat contra la certesa que la cúpula de protecció que imaginàvem sobre els nostres caps i a la qual anomenem Estat, incloent en el terme tots els nivells de l’administració, pot resultar a l’hora de la veritat tan fal·lible com en qualsevol altre lloc. Si València sembla avui el tercer món és perquè, passades ja moltes hores des que es va esdevenir l’Harmagedon, la realitat continua explicant-nos que hi ha massa gent sola que únicament es té a si mateixa i als seus veïns per afrontar la devastació. El socors institucionalitzat –abans i després– ha ensenyat totes les seves mancances. Més paraules que recursos i diligència.

Mentre es retira el fang real dels carrers i de les cases, l’altre –el metafòric– va colant-se ja per sota de totes les portes. Encara no havia parat de ploure i ja podíem prendre nota d’acusacions creuades, algunes vetllades, altres d’explícites, entre administracions amb l’objectiu de treure’s uns i d’altres les puces de sobre. Encara no hem vist res del que ha de venir. Els morts de València seran desgraciadament els protagonistes de la mare de totes les batalles polítiques. No fa falta tenir una bola de vidre per endevinar que ve una nova riuada, aquesta carregada amb el fang de les paraules i el caïnisme polític. En aquest aspecte serem molt del Primer Món.

El consol, la caritat, la solidaritat honesta amb els qui ho han perdut tot, inclosa la vida, ens obliga d’entrada al silenci, no a l’atiament de l’odi i de la ràbia. Els voluntaris, la gent corrent, com sempre, són els qui millor ho han entès: aquí hi ha els meus braços i la meva pala per al que faci falta. El temps de la justícia i l’ajusticiament és posterior. Hauríem d’entendre aquesta seqüència i fer-nos el favor de cenyir-nos-hi. El respecte als temps ho és també a les persones mortes i damnificades. I aquesta responsabilitat no recau només en els polítics. També els qui observem, expliquem i opinem ens hauríem d’aplicar el mateix conte. No som el tercer món i a la nostra mà està el demostrar que tampoc no ho semblem. Apliquin-se per això tots els governs a l’urgent sense malgastar temps ni energia a cobrir-se l’esquena. Posi’s a treballar la justícia en silenci i sense esperar, sense més intencionalitat que la d’establir en un temps raonable una veritat freda que ens expliqui l’esdevingut i determini responsabilitats en el cas que n’hi hagués. Converteixin-se les promeses econòmiques i materials en realitats perquè la gent pugui refer les seves vides com més aviat millor, fins i tot sabent que no tornaran a ser les mateixes. Amb això n’hi hauria prou per saber-nos de tornada al Primer Món. No invulnerables. Però sí raonablement atesos i socorreguts quan la desgràcia s’acarnissa en nosaltres.