Agustí Calvet, Gaziel,(a la foto amb Josep Pla) va ser un català en fora de joc. Un periodista crític, que el funest esdevenir dels esdeveniments va deixar fora de les trinxeres en què Espanya va acabar dessagnant-se el 1936. Molt popular als anys 20 i 30, va abandonar la seva brillant carrera acadèmica després de l'èxit rotund de les seves cròniques sobre la Gran Guerra per a La Vanguardia, que llegien des d'Azaña a Companys. En tornar de la contesa, el seu ofici el portaria a convertir-se en redactor en cap, codirector i posterior director del diari barceloní l'any 1933.

En un article d’autocrítica sobre els catalans, Gaziel afirmava: «Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Ho va dir perquè no coneixia els catalans». Gaziel assenyala l’origen del mal català en el fraccionament interior. ¿Es pot imaginar un bon nacionalista alemany amb vots darrere –no un de marginal– acusant el 2017, no el 1933, els representants de la meitat dels alemanys de ser botiflers i venuts a una potència estrangera? Els catalans no patim només la falta d’entesa amb Espanya –que també i no pretenc relegar-ho–, sinó de fonda divisió interna i d’escàs respecte entre les dues meitats. I mentre no ho arreglem no serem escoltats. Ni a Madrid ni a Brussel·les. Tarradellas ho va veure, i per això advocava per una unitat racional, d’interessos –no mística–, de les forces catalanes. Però aquí hi han primat les ambicions presidencials i el repartiment de poltrones.
Gaziel admetia que hi va tenir molt a veure el grup d'intel·lectuals que va conèixer a París, entre finals del 1936 i principis del 1937. Hi havia catalans i espanyols i l'acord entre ells era pràcticament impossible perquè, com assegurava el periodista, l'únic que interessava a tots era salvar-se. Tots deien allò que els convenia personalment, però ningú va dir el que convenia a la col·lectivitat.
Hem anat massa lluny. Fins on, encara que fos per un mínim d’estètica, mai hauríem d’haver arribat, al ridícul que només porta a l’Audiència Nacional. ¿Solució? Només vull donar avui un consell. Als polítics catalans els aconsellaria que llegeixin els 280 folis de la selecció d’articles de Gaziel que Jordi Amat va treure de l’immerescut oblit. I per als polítics espanyols, la prescripció és la mateixa: Gaziel i el fracàs de l’autogovern en la segona república. Si ho llegeixen –i ho assimilen– els ciutadans hi guanyarem. 

A començaments de 1935, en plena ressaca del Sis d’Octubre, 'Gaziel' es pregunta si “val la pena de continuar escrivint” quan “s’escriu, no ja amb la convicció prèvia, sinó amb la certesa absoluta que els articles efímers que un escriurà no han de servir completament de res”. Gaziel  havia anat alertant de l’erroni camí emprès i esperava que “amb la bogeria del 6 d’octubre hauria estat suficient si més no perquè Catalunya no desbarrés més durant una generació”. 90 anys més tard veiem que si val la pena seguir escrivint, i que com ens deia Serrat, cal guanyar temps als somnis, cal anar més molt més enllà de les paraules, ser tal com som de soc-arrel, i seguir escrivint, perquè deixar d'escriure, és morir.