El dimoni sap més per vell que per dimoni”, se solia dir. Això era abans, és clar. Avui sabem què li ha passat al dimoni, que sap per savi, no per vell. Però els vells ens veiem confrontats diàriament amb les proves de la nostra ignorància.
La confrontació comença amb el dia. El primer tràmit, sigui quin sigui l’organisme a què volem accedir –botiga, banc, Administració–, comença amb la sol·licitud que descarreguem l’app corresponent. L’experiència ens ensenya que per als vells descarregar una app suposa renunciar al contacte amb l’únic interlocutor que ens entén, un altre ésser humà, per iniciar un camí ple de dificultats i malentesos i d’un final incert. Que l’app està mal dissenyada? És inevitable pensar que potser som nosaltres els mal dissenyats. Ens quedem davant la pantalla del mòbil amb dos acompanyants fidels: la frustració i la solitud. Trobem a faltar les cues, ubiqües i pesades com eren, perquè podíem parlar amb els que les compartien i perquè al final de la cua hi havia una persona.
La tecnologia no només ens ha fet sentir ximples: ens ha anat aïllant els uns dels altres. En suprimir els contactes presencials fins a l’estrictament indispensables (eficiència!), els nostres intercanvis s’han reduït al mínim, perquè els vells no semblem ser indispensables per a ningú. M’explicava una contemporània que quan va decidir deixar de tenyir-se els cabells per lluir els cabells blancs li va semblar que la gent la mirava d’una altra manera; va sentir com estava passant de ser un actiu a ser un espectre, quan no un destorb. Amb el contacte humà desapareix un element essencial per a la vida de l’home sa. El bé d’estar junts, això que anomenàvem el bé comú, està absent de l’horitzó social i polític, perquè escapa de qualsevol càlcul, i per això mateix escaparà de tots els esforços de la intel·ligència artificial per incorporar-lo als seus algoritmes.
Els vells som uns ignorants de les noves teconologies d’avui, escriu Alfredo Pastor a la vanguardia, però no podem deixar de veure alguns dels efectes que té. Alguns són benèfics fins al punt de resultar-nos gairebé miraculosos, en el camp de la medicina sobretot; molts són senzillament espectaculars, per bé que potser no aporten res valuós a la nostra societat. D’altres semblen nocius: gràcies a la tecnologia, els conflictes bèl·lics són avui més cruents; l’anàlisi de dades s’està fent servir tant per al control de poblacions com per difondre informació falsa; la intel·ligència artificial perfecciona el disseny de publicitat eficaç però enganyosa; les xarxes socials poden tenir efectes nocius sobre la salut mental dels nens i els adolescents.
Sembla doncs que la digitalització que ara s'està imposant seria del tot necessària i raonable, però provoca alguns danys col·laterals, com la indefensió del món rural, on hi ha pobles sense caixer ni oficina Bancaria, i aquí si que hi ha una bretxa digital real i palesa. Pero el que afirma Pastor de que els vells d'avui som uns ignorants de les noves tecnologies, no té raó. La bretxa, la que origina les queixes dels jubilats o gent gran al treure diners del caixer, no té cap sentit, no deixa de ser una rebequeria davant la seva impot+ència. Tota aquesta gent que es queixa, gent de 70/80 anys, han tingut 50 anys per posar-se digitalment al dia i be que ho han fet amb el que els hi ha convingut, com els mòbils. Per tant el que han de fer es espavilar i aprendre en comptes de queixar-se, car la seva queixa infundada difumina la real de les zones rurals, que per cert sembla s'està començant a solucionar.
A vegades no cal ser molt espavilat, només cal fixar-s'hi, i que acabariem on comencem a estar estava cantant i era questió de temps, un temps que la pandèmia ha escurçat. El que demostra tot això és que quan neix un nou model de societat n'hi ha sempre un altre que es resisteix a morir.
Des de la talaia que ens dona l’edat podem veure les moltes coses bones que els anys recents ens han donat; recordem com era l’ Espanya de la nostra infantesa i veiem tot el que hem guanyat, sobretot en prosperitat material, des d’aleshores. Però de vegades ens preocupa la nostra incapacitat per abordar problemes més profunds, i n’és un símptoma l’escassa disposició de les joves generacions a tenir fills. No, no encetarem aquest meló ara, per fer servir la fórmula utilitzada pels nostres polítics per conjurar un problema difícil; però no podem evitar pensar que amb el declivi demogràfic s’acaba un món que va néixer fa una mica més de dos segles. No necessàriament ha de ser l’últim, només és el nostre el que s'acaba, un temps que ja no ens pertany.
Me gusta el escrito, aplica el sentido común.
Resulta que ahora las generaciones van de quince en quince años, y que todo va muy deprisa. Esto es otra cuestión a tener en cuenta.
Los cambios generacionales van muy deprisa y los nexos entre generaciones con sus diferencias se hacen grandes.
Mi hijo de 42 dice que no entiende a las jóvenes de 25, imagínate si yo con él ya no nos entendemos porque nuestras maneras de ver las cosas ya difiere.
Además, está el sistema, las redes, la manera de trabajar, de ver el futuro, y por medio la pandemia que hace que ahora las cosas se vivan al momento y no se ahorre ni se preocupe uno por el día de mañana.
Todo va muy rápido, no puedo seguir el ritmo.
Un abrazo
Tot passa molt de pressa. El que ahir era màxima novetat i modernitat, al cap de quatre dies es veu sobrepassat per una nova aplicació, que a la vegada serà superada per una posterior encara més nova, sense temps de pair res. Jo crec que es viu al moment, perquè hi ha poca fe, poca esperança, poca il·lusió amb el futur que s'entreveu molt negre. Mentrestant, doncs, Carpe Diem. I demà serà un altre dia.
Salut.
Jo, m'agués quedat amb el Windows 8, perfecte per el què em calia. Però m'he empassat la complicació -i la comercialitat-, dels successius sistemes operatius de Microsoft.
Per no perdre el tren al futur...
Es que pràcticament t'hi veus obligat, és qüestió d'adaptar-se