El 25 de gener del 2017, pocs dies després de la presa de possessió del president dels Estats Units, Donald Trump, van passar dues coses alhora. Davant els frenètics crits d'operadors i accionistes, l'índex Dow Jones va assolir per primera vegada a la història el llindar dels 20.000 punts. El mateix dia, les manetes de l'anomenat 'rellotge del judici final' es van moure a dos minuts i mig per a la mitjanit. Va ser el més a prop que havien estat des del 1953, quan es van detonar les primeres bombes d'hidrogen. El rellotge reflecteix les valoracions que destacats científics fan dels perills imminents de la guerra nuclear, la destrucció del medi ambient i les tecnologies d'alt risc. Des del 2025, només queden 89 segons. L'èxtasi dels accionistes i la proximitat de la mitjanit de la humanitat: és difícil expressar amb més claredat que el nostre sistema econòmic actual està en rumb d'imminent col·lisió amb la Terra i els seus habitants. L'alegria del mercat de valors és el nostre enfonsament.
Actualment som testimonis de com tot un planeta que va trigar quatre mil milions d'anys a evolucionar s'està destruint en una màquina econòmica global que produeix enormes quantitats de béns i alhora enormes quantitats de residus, una riquesa exorbitant per a uns quants i una pauperització massiva, una ociositat sense sentit i un excés de treball permanent. Si ens visités un extraterrestre òbviament pensaria que aquest sistema és una bogeria. I, no obstant, no manca de certa racionalitat. El nucli dur d'aquesta racionalitat consisteix en la multiplicació interminable de columnes de números en comptes d'un grup relativament petit de persones: avui dia 26 homes tenen tant com la meitat més pobra de la població mundial. Augmentar absurdament les fortunes d'una petita i poderosa casta de superrics sembla l'únic objectiu que queda a la Megamàquina global. S'està devastant la Terra per tals xifres de riquesa que creixen sense parar.

Avui dia 26 homes tenen tant com la meitat més pobra de la població mundial

En el fons tothom sap del poder destructiu que té aquest sistema, que està malalt i que ens fa emmalaltir. A Alemanya, per exemple, segons els sondejos, el 88% de les persones enquestades desitjaria un sistema econòmic diferent. També, a la Gran Bretanya i als Estats Units, l'acceptació de l'economia capitalista disminueix ràpidament, sobretot entre les generacions més joves. Van quedar enrere els dies de goig pel progrés i l'eufòria del mercat. Gairebé totes les persones amb qui he parlat els últims deu anys —siguin conservadores, d'esquerres, ecologistes, joves o grans— ja no creuen en el futur del sistema, quan se sinceren i es treuen les màscares professionals. Al mateix temps, però, preval un desconcert angoixant. Els engranatges, encara que òbviament destructius, semblen imparables. Després del fiasco de dècades de negociacions sobre el clima que no van aconseguir objectius de reducció vinculants, conferències estèrils sobre la fam al món i, en el millor dels casos, només unes reparacions cosmètiques de l'ultrajant sistema financer mundial, gairebé ningú no confia que els governs inverteixin la tendència global. Encara que, cada dia que passa, augmenta més el coneixement sobre les desastroses conseqüències de “seguir com fins ara”, els capitans de la Megamàquina mantenen a tot vapor el seu rumb cap a la inevitable col·lisió.

Això és molt més estrany quan hi ha alternatives, que alguns pretenen ignorar. Gairebé tots els àmbits de la nostra societat i la nostra economia podrien organitzar-se de manera completament diferent. Per exemple, en pocs anys tota l'agricultura del planeta podria esdevenir ecològica estalviant així una part considerable de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle; un sistema monetari orientat al bé comú podria substituir el casino financer actual i des de fa dècades hi ha conceptes d'energies renovables descentralitzades, sistemes de transport públic intel·ligents, una divisió equitativa del treball i de cicles econòmics regionals. Tot això seria possible si… Sí què? Qui o què està bloquejant aquestes possibilitats i per què? Per què una civilització que es presenta a tot el món com a portadora de la raó i del progrés és incapaç de canviar de rumb per sortir d'un corriol evidentment suïcida?

El meu enfocament és respondre aquestes preguntes explicant una història. Quan no podem explicar el comportament d'algú, quan pensem que és boig, de vegades ajuda a explicar la seva història. La gent, poques vegades, fa alguna cosa sense motius. Encara que aquests motius sovint no es troben al present, sinó al passat, on s'han forjat els patrons d'aquest comportament. Només els qui coneixen la seva pròpia història, poden canviar-la. I el mateix passa amb els sistemes socials, que estan constituïts per persones.

Els mites de la modernitat - La culpa d'haver-nos ficat en un camí mortífer s'atribueix sovint al triomf de les polítiques neoliberals que, en les darreres dècades, han provocat una exacerbació de la desigualtat social i la destrucció del medi ambient. Tot i això, les causes són molt més profundes; el neoliberalisme és la darrera fase d'un sistema molt més antic que, des dels inicis fa uns 500 anys, s'ha basat en la depredació. Aquest llibre aborda la història i la prehistòria d'aquest sistema letal, que ha estat estès per tot el planeta, en un moviment expansiu sense precedents, i que ara està arribant als seus límits.

Aquesta història es pot considerar de maneres molt diferents. La versió estàndard —el mite de la civilització occidental— parla d'un procés de progrés aconseguit amb esforços durs que, malgrat totes les adversitats i revessos, ha conduït finalment a més prosperitat, més pau, més coneixement, més cultura i més llibertat. En aquesta versió, les guerres, la destrucció mediambiental i els genocidis es veuen com a relliscades, recaigudes, retrocessos o efectes col·laterals indesitjables del que, en conjunt, és un procés beneficiós cap a una societat cada vegada més civilitzada.

L'expansió dels darrers 500 anys, per a la major part de la humanitat, ha estat associada amb el desplaçament, l'empobriment, la violència i la destrucció

Cada societat cultiva el seu mite que fonamenta i en justifica l'ordre específic. Tot i això, el problema d'aquests mites és que no només ens donen una imatge distorsionada del passat, sinó que també disminueix la nostra capacitat per prendre les decisions correctes en el futur. Si crec que porto molt de temps caminant pel camí correcte que m'acabarà conduint a paisatges florents, seguiré recorrent-lo, encara que el camí es torni cada cop més accidentat, augmenti la devastació al meu voltant i se m'acabin les provisions d'aigua. Però inevitablement arriba un moment en què em pregunto si els meus mapes són correctes, si els he interpretat correctament i si és possible que no sigui el corriol adequat. Aquest és el punt on ens trobem avui. El desconcert generalitzat pot conduir a un moment decisiu en què cal aturar-se per escrutar els mapes amb visió crítica, redibuixant-los allà on eren evidentment erronis i redefinint la pròpia situació.

La reorientació comença per canviar el punt de vista. Des del punt de vista dels vencedors de la història, entre els que se solen trobar els que escriuen els llibres d'història, la saga del progrés té sentit perfectament. Per exemple, mentre escric aquestes línies, estic assegut en una habitació amb calefacció, bevent cafè, mirant per la finestra i observant com cauen les fulles dels arbres a la tardor mentre la meva filla juga en una bonica guarderia, a tocar. Tot sembla anar bé al món. Almenys a la petita porció de temps i espai que puc abastar en aquest moment.

Però quan amplio la perspectiva i canvio l'enfocament, apareix una visió completament diferent. Per exemple, el guàrdia de seguretat a l'Iraq que vigila l'oleoducte pel qual passa el gasoil de la meva calefacció i que va perdre la meitat de la família a la guerra, veu una part diferent del món i ha viscut una història diferent; i el triomf del sistema de què es tracta té un significat ben diferent per a ell. Passa el mateix amb la pagesa que cultiva cafè a Guatemala o el treballador d'una mina de coltan del Congo que extreu de la terra els minerals, sense els quals el meu ordinador no funcionaria. Tot i que no les conegui, estic connectat amb totes aquestes persones; i si vull explicar una història realista del sistema en què visc, he de contar també les seves històries i la dels seus avantpassats. En altres paraules, he de sortir de la meva bombolla protectora i mirar el món a través dels ulls de les persones les veus de les quals solen ser ofegades pels megàfons del poder.

Des d'aquesta altra perspectiva, l'expansió dels darrers 500 anys, partint d'Europa, es revela com una història que, per a la major part de la humanitat, ha estat associada des del principi amb el desplaçament, l'empobriment, la violència massiva —fins al genocidi— i la destrucció del medi ambient. Aquesta violència no és cosa del passat, no és una “malaltia infantil” del sistema, sinó un dels components estructurals permanents. Avui dia ho testifica la imminent destrucció dels mitjans de subsistència de centenars de milions de persones provocada pel caos climàtic que es va agreujant.

La Megamàquina - Però segons què podem afirmar en general que es tracta d'un sistema global i no d'un simple conjunt d'institucions, ideologies i pràctiques? Un sistema és més que la suma de les seves parts, és una estructura funcional en què tots els components depenen els uns dels altres i no poden existir de forma independent. És obvi que hi ha un sistema financer mundial, un sistema energètic global i un sistema de divisió internacional del treball, i que aquests sistemes estan alhora estretament interconnectats. Tot i això, aquestes estructures econòmiques no poden funcionar de forma autònoma. Depenen de l'existència d'Estats capaços de fer respectar certs drets de propietat, proporcionar infraestructures, defensar militarment les rutes comercials, absorbir les pèrdues econòmiques i mantenir sota control la resistència a les imposicions i les injustícies del sistema. Els Estats militaritzats i els mercats no són dos oposats; més aviat han coevolucionat i fins avui estan intrínsecament enllaçats. La popular contraposició entre Estat i 'lliure mercat' és una ficció que no té res a veure amb la realitat històrica.

La popular contraposició entre Estat i 'lliure mercat' és una ficció que no té res a veure amb la realitat històrica

A més de les estructures econòmiques i estatals, hi ha un tercer pilar fonamental, d'índole ideològica. L'expansió violenta del sistema i les injustícies que produeix inexorablement es van justificar des del principi al·legant que «Occident» estava duent a terme una missió històrica que portaria la salvació al món. Si al principi va ser la religió cristiana la que va justificar aquesta pretensió, posteriorment van ser la 'raó' i la 'civilització', el 'desenvolupament', el 'lliure mercat' i els 'valors occidentals', suposadament superiors, els que van ocupar el seu lloc. Les escoles, les universitats, els mitjans de comunicació i altres institucions ideològicament influents que es van formar en el transcurs de l'era moderna, en estreta relació amb els aparells de poder militar i econòmic, van tenir un paper decisiu en l'elaboració i la difusió d'aquesta mitologia, però sempre hi va haver importants moviments d'emancipació que van créixer al seu si.

La interacció entre aquestes tres esferes de poder, com a part d'un sistema social global, ha estat analitzada exhaustivament des dels anys setanta pel científic social nord-americà Immanuel Wallerstein, entre d'altres. Wallerstein anomena aquesta estructura funcional el 'sistema-món modern'. Jo utilitzo per això el terme metafòric 'Megamàquina', que es remunta a l'historiador Lewis Mumford (1895-1990). 'Màquina' no equival aquí a un aparell tècnic; es refereix més aviat a un engranatge dorganització social que sembla funcionar com una màquina. Dic 'sembla' explícitament, perquè malgrat totes les limitacions sistèmiques, la maquinària, en última instància, està formada per persones que la reprodueixen cada dia i que per tant —almenys en determinades condicions—, també podrien deixar de fer-ho.

Els límits del sistema - Al segle XXI la Megamàquina toparà amb dos límits que en la seva combinació resultin infranquejables. El primer límit és inherent al sistema: des de fa unes quatre dècades, l'economia mundial es dirigeix ​​cap a una crisi estructural que ja no es pot explicar amb els cicles econòmics habituals. Aquesta crisi només queda dissimulada per l'endeutament cada cop més gran de tots els actors, per unes burbuges financeres que esclatin en cracs econòmics cada cop més profunds (vegeu capítol 10). Alhora, el sistema ofereix a cada vegada menys persones un suport de vida assegurat. Les 200 empreses més grans del món sumen el 25 per cent del producte social mundial, però només donen feina al 0,75 per cent de la població mundial. Una part cada cop més gran de la humanitat està quedant fora del sistema econòmic, i no només a la perifèria, sinó també als centres d'acumulació. El declivi de les classes mitjanes i la ruïna dels països del Sud d'Europa són alguns dels exemples més recents. Aquesta crisi estructural no es deu únicament a una política econòmica fracassada, sinó que és el resultat de contradiccions, dins del sistema en conjunt, que difícilment es poden resoldre. Això va acompanyat de la transformació de molts Estats, els quals, després d'un interludi relativament breu com a Estat del benestar, tendeixen a tornar a ser les organitzacions militars i policials repressives que van ser a les fases anteriors del sistema. A més, a mesura que disminueix la capacitat de la Megamàquina per oferir perspectivas de futur a les persones, també decau la fe en el seu mite. La cohesió ideològica —el que el filòsof italià Antonio Gramsci va anomenar l'hegemonia cultural— s'esquerda cada cop més visiblement.

El segon límit, encara més important, es fonamenta que la Megamàquina forma part d'un sistema global més gran del que és dependent: es tracta de la biosfera del planeta Terra. Ja som testimonis de com el creixement gairebé explosiu de la Megamàquina xoca amb els límits d'aquest sistema global; i encara que aquests es puguin estendre fins a cert grau, no són infinits. La combinació entre les dislocacions ecològiques i socials produeix una dinàmica extremadament complexa i caòtica, i en principi és impossible predir on conduirà aquest procés. Tanmateix, és clar que és inevitable que es produeixi una profunda convulsió sistèmica que, en part, ja ha començat. No es tracta només de la superació del neoliberalisme o la substitució de certes tecnologies (encara que totes dues coses siguin necessàries); és una transformació que arriba fins als fonaments de la nostra civilització. La qüestió no és si es produirà aquesta transformació —sens dubte ho farà, ho vulguem o no—, sinó com es produirà i en quina direcció es desenvoluparà.

A la història de la humanitat, la Megamàquina no és el primer sistema que falla, però sí el més gran, el més complex —i el més devastador—. Ha creat un arsenal d'armes amb un poder destructiu desconegut fins ara, i ja fa malbé els grans sistemes que sustenten la vida de la Terra, és a dir, el sistema climàtic, la vida vegetal i animal, els sòls, els boscos, els oceans, els rius i els aqüífers, d'una manera que amenaça la seva pròpia existència. La civilització industrial ja ha desencadenat l'extinció més gran d'espècies des de la desaparició dels dinosaures fa 65 milions d'anys. Alhora, l'imminent caos climàtic amenaça de fer inhabitables regions senceres de la Terra i exacerbar massivament els conflictes. La qüestió de com i on tindrà lloc la transformació és, per tant, una qüestió de vida o mort per a gran part de la població mundial. La naturalesa i el desenvolupament de la transformació sistèmica determinaran en quin tipus de món viurem nosaltres i els nostres descendents durant la segona meitat d'aquest segle: en un món encara més marcat per la misèria i la violència que l'actual; o en un món més respectuós amb la vida i més lliure. En aquest context, la inestabilitat creixent del sistema global provoca una situació extraordinària en què fins i tot moviments relativament petits poden tenir una gran influència en la totalitat del procés i els seus resultats. Això pot ser una bona o mala notícia. L'ascens ràpid dels moviments fonamentalistes i d'extrema dreta, així com l'augment de les tendències cap a l'estat policíac, demostren que també és possible que siguin les forces totalitàries les que s'apoderin de les estructures econòmiques i polítiques en procés d'enfonsament. En aquesta situació, el futur depèn de tots nosaltres. Romandre com a espectadors de l'espectacle no és una opció, ja que fins i tot la inacció o la passivitat és una decisió que contribuirà a determinar el desenllaç de la història. 

FABIAN SCHEIDLER, La fi de la megamàquina, Icaria editorial, 2024.