Faltaven exactament dos anys per al naixement de Twitter. Les comunicacions entre activistes es feien en plataformes de discussió allotjades a un internet incipient, com Indymedia, Nodo50 o senseDominio. I després hi havia els SMS, aquells missatges curts, de fins a 160 caràcters, que sobretot es feien servir per a breus comunicacions i per participar en concursos televisius, mentre que tenien cost.El 13M del 2004 va començar a circular al migdia un SMS que deia: “Aznar de rosetes? Li diuen jornada de reflexió i Urdazi treballa? Avui 13M, a les 18h. seu PP C/Gènova, 13. Sense partits. Silenci per la veritat. Passa-ho!”. Feia dos dies que s'havien comès els atemptats de l'11M, que van causar 193 morts, i el Govern continuava entossudit a culpar ETA per arribar a les urnes del 14 de març sense el pes de les conseqüències de la seva implicació a la guerra il·legal de l'Iraq i a la foto de les Açores.
A Madrid, un llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia, no militant de cap partit, no deixava d'indignar-se veient com José María Aznar, el seu Govern i la direcció del Partit Popular “es van posar a treballar a treballar per construir una gran mentida, una enorme falsedat; si la societat coneixia la connexió dels atemptats amb la intervenció espanyola a la guerra de l'Iraq, perdien les eleccions, si aconseguien defensar l'autoria d'ETA fins als comicis, majoria absoluta”.
La nit de divendres a dissabte, aquest home “es va despertar, feia dos dies que estava connectat a una ràdio i veient fins a dos canals de televisió alhora”: “No parava de donar voltes a alguna cosa que estava passant davant dels nassos de tota la ciutadania”. 
I aquella nit, en el seu desvetllament, va redactar un SMS que va trigar força a ajustar als 145 caràcters que li acceptava el mòbil. “Al matí va trucar per telèfon dos amics i un li va recomanar que retardés una hora la convocatòria perquè a les cinc li semblava molt d'hora, així que la va canviar a les sis. Va guardar el mòbil a la butxaca i va anar a visitar el seu pare, dubtant de si faria l'enviament o no”, explica.
I què va passar després? Que el portaveu del Govern va sortir a la televisió dient: “Resulta que alguns sembla que volen descartar que pugui ser la banda criminal i assassina ETA, quan tot apunta i hi ha línies de recerca en marxa, de les quals s'ha adonat, que no ens hauria de causar cap sorpresa que fossin els criminals d'ETA”. En aquell moment, “la indignació es va desbordar”, relata l'autor de l'SMS, “va treure el telèfon mòbil de la butxaca, va anar a la carpeta de missatges guardats, va rescatar el d'Aznar de Rositas i un per un va anar enviant-lo a 17 persones, amb l'emoció de qui està transgredint alguna cosa important, amb la indignació de qui, com pogués desencadenar algunes conseqüències incontrolables, amb la ràbia acumulada durant els quatre anys de despotisme absolut de José María Aznar, però sense saber ni poder imaginar que aquell gest desencadenaria un enorme gest de dignitat: Aznar de rosetes? Li diuen jornada de reflexió i Urdazi treballa? Avui 13M, a les 18h. seu PP C/Gènova, 13. Sense partits. Silenci per la veritat. ¡Pásalo!”.

"Tinc molts amics a la facultat de Polítiques, però dels 17 missatges que vaig enviar, una majoria qualificada no va ser gent d'aquesta facultat", explica l'autor de l'SMS. El periodista d'El País, Carlos E. Cué, explica al llibre 'Passa-ho!, els quatre dies de març que van canviar un país' (2004), que “el contingut estava directament relacionat amb el cap d'informatius de TVE perquè va ser escrit la nit anterior, després de veure el telenotícies”. I explica que va sorgir el dubte amb el cognom del periodista de TVE: “Urdaci és amb c, no amb z'. I l'autor va protestar: 'No enteneu res, la z és per això de Letizia, era una broma'. Van decidir deixar-ho, encara que poc després es veuria que ningú no entendria l'acudit”. En una entrevista a Radiocable amb Fernando Berlín, periodista que també va estar el 13M a Gènova, l'autor del missatge explicava fa deu anys: “No era militant de cap partit i no havia estat un partit polític el que estava darrere del missatge, sinó un ciutadà enfadat. Hi havia milers i milers de persones que ens estàvem adonant del gran engany en què ens volia portar fins al dia de les eleccions el Partit Popular. En aquella època es parlava de Rubalcaba, de la màquina d'enviar SMS que tenia Pepe Blanco a Ferraz, també es va implicar Esquerra Unida, després Pablo Iglesias... Sí, és cert que jo tinc molt vincle amb la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i aquell matí, abans d'enviar el missatge, vaig trucar a un professor que és amic. 

“Són activistes, estan acostumats a ser pocs, però aquest dissabte temien les càrregues policials”, escriu Cué al llibre. “L'any anterior hi va haver fins a 140 ferits en dos dies de protestes contra la guerra a Madrid. Tot i això, el missatge estava arribant a tot arreu. Les ganes de fer alguna cosa s'havien encomanat a la manifestació del dia anterior, i la indignació generalitzada contra el Govern entre la gent d'esquerres va fer que molts milers de persones complissin amb aquest passa-ho”.

Entre les milers de persones que es van congregar aquella tarda davant de la seu del PP hi havia algunes persones que amb el temps van ser protagonistes de la política espanyola, com l'exsecretari general de Podem i exvicepresident del Govern, Pablo Iglesias, i el també fundador de Podem Juan Carlos Monedero. “Aquell dia va tenir certa importància gent de la facultat de Polítiques de la Complutense”, recorda Pablo Iglesias, ara director de Canal Red. “Des del principi ens semblava a molts inversemblant que l'autoria fos ETA i, segons va anar passant el temps, això es va confirmar. I gent de la facultat de Polítiques va tenir alguna cosa a veure amb el famós SMS [que va redactar i va enviar una persona de fora]. Allà hi havia Juan Carlos Monedero, Ariel Jerez, Víctor Sampedro, al nucli pròxim d'on va sortir la convocatòria davant de la seu del Partit Popular. Una situació molt tensa, perquè, és clar, una concentració davant de la seu del partit del Govern en jornada de reflexió no era poca cosa. I allà també es va inaugurar la lògica de la mentida, tant als mitjans com en aquest cas per part del Govern del PP. D'aquí va sortir després tota la defensa d'una teoria de la conspiració del diari El Mundo i Jiménez Losantos sobre l'autoria dels atemptats: en aquella gestió comunicativa dels atemptats van néixer algunes de les claus del nostre món actual”. “Aquella nit estàvem deprimits”, recorda el professor de Polítiques Juan Carlos Monedero en relació amb el divendres 12 de març: “Parlàvem constantment per telèfon. Avaluàvem què fer. Parlem de convocar una manifestació davant de la seu del PP, però ho vam descartar perquè vèiem impossible convocar tanta gent com la que havia sortit aquest divendres a tot Espanya [amb el lema Amb les víctimes, amb la Constitució i per la derrota del terrorisme i la intenció d'assenyalar ETA]. Vam anar a dormir pensant que l'estratègia d'Aznar d'aguantar 72 hores amb la mentida que havia estat ETA li sortiria bé”. Monedero recorda que “dissabte al matí, molt aviat”, li va dir l'autor del missatge: “Recuperava la idea de convocar davant de la seu del PP. Em va enviar el missatge del 'Passa-ho'. I em va dir: 'No ho canviïs, que està mesurat perquè càpiga en un sol SMS'. Li vaig dir que esperés. Estàvem treballant políticament i la decisió tenia implicacions. Li vaig dir que em donés una hora perquè veiés els diaris i decidiem”. Monedero en aquell moment formava part d'un grup de persones que estava assessorant el llavors líder d'IU, Gaspar Llamazares, formalment i informalment: “Havia quedat amb uns alumnes mexicans al cafè Central, a la plaça de Bilbao. Al quiosc de la plaça vaig comprar la premsa. A El Mundo, tot i ser jornada de reflexió, hi havia una entrevista a doble pàgina, ia la portada, amb Mariano Rajoy, que era el candidat del PP. 'Aquests no saben sinó fer trampes', vaig pensar”. Aleshores, va trucar al creador de l'SMS: “Vinga. He canviat l'hora. Les 17.00 és molt aviat. He posat a les 18.00. No crec que serveixi de res convocar, però que no ens lamentem de no haver fet res”. Ho enviem a molt poca gent, especialment a les xarxes del No a la guerra. Del cafè Central vam anar al tanatori. La parella d'un company havia mort. Al tanatori, arrasat pel dolor de tantes víctimes, vam començar a rebre rebotat el missatge: 'Passa-ho'. Pensem que potser la cosa sí que funcionaria”. “Al tanatori”, recorda Monedero, “hi havia Carlos E. Cué, el periodista d'El País. Em va dir: 'Fareu alguna cosa?' . Recordo que, més amb el desig que amb la realitat, li vaig contestar: 'Ja veuràs com sí que estem fent alguna cosa. El 'Pásalo' va canviar el curs de les eleccions i el president Aznar, que va entrar en la política mentint, sortiria com el mateix mentider que sempre havia estat i segueix sent”. Amb informació de el diario.es