ARDOR GUERRER

Em podeu dir “pacificador” citant (com mana la moda) Churchill i Chamberlain, però no entenc què està passant. Per culpa meva. Perquè la senyora Von der Leyen i els seus col·legues semblen gent seriosa. Però el gir europeu en política de defensa se m'ennuega sense remei, per més que susciti un consens entusiasta i inflami els parlaments d'un insospitat ardor guerrer. Sobretot quan, fins fa un parell de mesos, Europa tendia més aviat un llenguatge pacifista carregat de superioritat moral. Però això ha passat a la història després del que ha estat l'esdeveniment geopolític més traumàtic dels darrers temps: la reelecció de Donald Trump. Javier Melero a la vanguardia.

Aquest discurs era el que feia que les desastroses aventures militars europees fossin definides com a “intervencions humanitàries”, els seus exèrcits com a “forces de pau” i es dissimules, dient que les invasions de l'Iraq i l'Afganistan tenien com a objectiu promocionar la llibertat dels seus pobles i assegurar-los la pau i justicia. La veritat era que només encobrien cíniques guerres colonials amb els arguments de l'irenisme més mel·liflu.

El nou consens és que cal preparar-se per a la guerra. En concret contra Rússia, perquè ja no es pot comptar amb el paraigua americà i Europa ha de defensar els seus valors (suposo que no es deuen referir al feixisme i l'estalinisme) i armar-se fins a les dents. I el primer ha de consistir en un increment astronòmic de la despesa militar. Ni més ni menys que 800.000 milions d'euros que ningú no diu d'on sortiran ni qui els pagarà. Els anticipo la resposta: els soferts contribuents que més o menys anaven sufragant les restes de l'Estat de benestar.

Costa dir-ho, perquè amb prou feines hi ha un comunicador a Espanya que no estigui tocant el clarí i traient brillantor als míssils –des de la premsa socialdemòcrata fins a l'escorada a la dreta ultramuntana–, però aquest dispendi s'hauria d'analitzar amb menys escarafalls. Primer, perquè és més que discutible que Europa necessiti els nivells de despesa militar que els Estats Units van imposar en temps de la guerra freda i que van augmentar contra tot pronòstic després de la caiguda del bloc soviètic. Encara que ja fa temps que la UE ha desaparegut darrere de l'OTAN, algú hauria d'explicar quin interès específicament europeu hi ha en una constant expansió militar cap a l'Est. I si es tracta d'un interès específicament americà, tampoc no és tan irracional que s'ho paguin ells mateixos.

Després, per una qüestió política (de realpolitik) certament desagradable però gens obviable. Per més que Ucraïna vulgui pertànyer a l'OTAN, és evident que la Federació Russa (que no va oposar res a les successives ampliacions dels últims anys) mai tolerarà aquesta amenaça a la seva frontera. Certament, això suposa una limitació de la sobirania ucraïnesa, però tampoc Cuba i Mèxic poden permetre –sense que això suposi un casus belli– instal·lacions militars russes al seu territori. Això ja es va veure en la crisi dels míssils amb Kennedy i Khrusxov i és molt trist, però la vida és així.

En tercer lloc, perquè, encara que Rússia ha comès una acció execrable ocupant la zona russòfona del territori ucraïnès, des del 1991 no ha suposat una amenaça per als interessos europeus. L'Estat rus, debilitat per set dècades de tirania comunista i una crisi econòmica provocada per Occident en gran part, va ser enganyat miserablement amb l'avenç cap a l'Est de l'OTAN, però no ha agredit països d'aquesta organització en cap moment. Ha emprès guerres cruels i reprovables a Txetxènia i Geòrgia, és veritat, però mai no ha donat peu a activar la Carta de l'OTAN en els seus propis termes.

Per fi, perquè una decisió com aquest desmesurat rearmament que menysprea les vies diplomàtiques no es pot adoptar sense consultar uns ciutadans europeus que feia dècades que sentien com milers de polítics, periodistes i acadèmics predicaven sobre un continent de pau perpètua neokantiana i ara reben arengues casernes. Si hi ha alguna matèria avui dia que mereixi la convocatòria immediata d'un referèndum, sens dubte és aquesta.

Això sí, és de justícia agrair a Sánchez que aquesta vegada hagi intentat temperar –bé que amb escàs èxit i recorrent a la comptabilitat creativa– l'entusiasme d'aquests bel·licistes que no pensen trepitjar un camp de batalla a la seva vida.